Pacífica, democràtica i radical.

IMG_2425

Ahir vaig anar a sentir la Teresa Forcades, que actuava acompanyada de molta gent interessant. Em va agradar molt la manera com va gestionar la paraula en el seu parlament ressaltant quatre punts. És la síntesi d’un que no es va poder quedar a l’assemblea. L’ambient era concentrat. N’està passant una de grossa. La plaça Gaudí de Vic, que apareix d’esquitllada a la foto, amb una estelada roja de mida extra llarga, té un punt de plaça de classe treballadora que no té la plaça del mercat, o més ben dit, la plaça Major. Potser és agosarat dir que la plaça Major no és una plaça de classe treballadora, perquè per definició les places són de la ciutadania, i aquesta molt sovint la confonem amb la classe treballadora, però qui lluita i actua i malda pels drets de ciutadania és sempre una espècie complexa. Les persones lluitadores que fan convertir les places en àgores gregues o consells de tribu. Aquestes persones molt invisibles sovint son persones que prenen consciència que tenen molt a perdre. Persones que intueixen, de manera sensible i clara, que el comú és la plaça més eficient de guanyar. La més eficient i la més eficaç.

El primer punt que va ressaltar la monja benedictina que més ben posats els té de l’actualitat mediàtica és que hem de ser capaços de recuperar la subjectivitat política. Això vol dir creure’ns que podem. Que podem en tant que col·lectiu, en tant que unitat popular que és capaç de fer avançar la història, de canviar les regles de joc. Això és el primer dels punts bàsics de qualsevol manual d’auto-ajuda contemporani. Tu pots, si vols. Nosaltres podem, si volem, canviar la manera de fer política. Entendre la seva naturalesa de procés i participativa. Objectivar-nos en la responsabilitat i alhora el plaer de dedicar temps i esforç al bé comú.

La segona idea que va recalcar la Teresa Forcades per organitzar el seu parlament era la idea que tenim pressa però no pensem pas precipitar-nos. Els indicadors d’urgència social creixen de manera alarmant, la situació és desesperada en molts sentits, si volem ser reconeguts com a poble, en tant que persones que es preocupen per la resta de les persones, ens hi hem d’arremangar amb urgència. Però això no vol dir que hem de redactar de pressa i corrents. Cal fer-ho pas a pas sense perdre la marxa. Molt ben dit penso.

Després va venir la idea de la diversitat. Cadascú té la seva tradició, la seva narrativa d’entendre i practicar les coses. No hi ha manera de sobreviure en la uniformització. Som diversos i tenim diferents fes babèliques que ens fan explicar-nos amb gestos subtils. Entre nosaltres no volem imposar-nos maneres de creure, simplement aprendre en comunitat a respectar-nos la doctrina respectiva. Això és viure en tranquil·litat, i pau, entenent la unicitat com un ser plural i divers, i per tant el dret a la independència.

Finalment la cosa va acabar amb que la revolució la faríem i la tornaríem a fer. Aquest va ser el tuit. Cal entendre la democràcia com a plaça en construcció. No canviarem a uns per posar-ne uns altres, deia la Teresa Forcades. No hi ha altra constitució possible a la ciutat plaça.

Anuncis
Publicat dins de comunicació política | 3 comentaris

De la renda mínima a la renda bàsica*

dinerogratis

Aquests dies el Parlament de Catalunya ha acceptat a tràmit la ILP de la Renda Garantida Ciutadana. Primer cal recollir les firmes. Després tocarà que els diputats que voten al Parlament es vegin obligats a fer cas. Si n’aconseguim una llei l’haurem de defensar-la amb ungles i dents. Això vol dir sobretot amb arguments. Potser costarà encara algunes generacions però ho aconseguirem. Guanyarem. No en tenim cap dubte. I cal dir també que més tard o d’hora, potser seran els que vinguin després de nosaltres, haurem d’avançar cap a una renda bàsica de ciutadania universal i incondicional.

És una llàstima que parlar de renda bàsica aquí Catalunya avui dia sigui fer volar coloms. No fer-ho però, seria pitjor. Seria claudicar al run-run que planteja que és una quimera parlar d’una proposta que nombrosos acadèmics de prestigi han demostrat que no només és plausible sinó que a més a més tindria un efecte revitalitzant i innovador. Molt aviat serà una proposta reconeguda com a necessària.

Malgrat faci llàstima, per molts, la renda bàsica és una bouttade. Això és així sobretot entre els opinadors de guàrdia a sou dels poders fàctics. Aquells que legitimen que en aquest país la transferència de rendes ara mateix vagi de baix a dalt enlloc d’anar de dalt a baix. Parlem d’un sector  d’opinió que promou institucionalment la idea que aquells que cobren la renda mínima s’aprofiten de l’estat del benestar. Vivim en un lloc on es criminalitza la pobresa acusant als que treballen en l’economia submergida com a culpables de l’agreujament de la crisi. Una crisi que és una estafa que serveix per justificar el desmembrament del que s’ha construït en base a generacions senceres de persones lluitadores i treballadores que han dignificat la idea d’allò públic reclamant la fiscalització de l’explotació. La Renda Garantida Ciutadana apunta a una forma de reconeixement efectiu dels drets de ciutadania que aquestes generacions han lluitat perquè fossin reconeguts. Aquells drets que ara per ara, aquí on som, estan sent sistemàtica i premeditadament denigrats. Ens trobem en un indret de món on els mitjans de comunicació no parlen de forquilla salarial i malgrat s’especula sobre sous mínims i la possibilitat de volatilitzar-los amb minijobs, ningú qüestiona l’existència de retribucions indecents a directius i persones ben situades que no han fet res més que néixer i exercir de sicaris al costat dels que manen.

En base a la memòria dels nostres avantpassats que van lluitar per promoure allò públic, allò comú, ens atrevim a dir que la renda bàsica universal és un mecanisme que podria resoldre moltes problemàtiques, no només socials sinó que també laborals. Una de les raons que posa el mainstream neoliberal per negar la possibilitat d’una renda bàsica de ciutadania universal i incondicional és l’efecte desincentivador que podria tenir en la gent que es troba a l’atur. És una idea perversa. El treball dignifica i això ho sap tothom. Qui no ho contempla té feina a trobar un psicòleg que l’aguanti. És bastant evident que una renda bàsica no només dignificaria el treball de baixa qualificació sinó que promouria la creativitat i la sacrosanta innovació empresarial.

En un context on el treball és un bé escàs, malgrat no ho diguin els telenotícies encara, cada dia és més clar que cal repartir-lo millor. La solució a l’atur estructural en escalada permanent passa per una redistribució global i equitativa del treball. Perquè això sigui possible calen unes administracions públiques fortes, responsables, conscients i desacomplexades. Al marge que TV3 ens recordi que el petit frau fiscal el fan els autònoms que cobren en negre, cal subratllar que al voltant d’un 70% del frau fiscal el produeixen els de dalt. Els grans bancs com el Santander i el BBVA. Les grans empreses com Google, Amazon i Samsung. Les grans fortunes que tributen un percentatge irrisori dels seus ingressos gràcies a l’escandalós mecanisme d’evasió d’impostos que son les SICAVS. Per tenir una renda bàsica de ciutadania, universal i incondicionada, que fomenti la creativitat i garanteixi el compliment de tots els drets humans, cal també una nova cultura de la pau. Tallar amb despeses inadequades com la militar. Deixar caure els bancs, jutjar els culpables i promoure l’economia solidària. Cal defensar que les coses podrien funcionar d’una altra manera. Ens sobren els motius i tenim els arguments. 

*Aquesta reflexió ha estat feta en motiu de la celebració del dia internacional del Treball Social a rel de la conferència duta a terme a la Universitat de Vic per part de l’Arcadi Oliveres, professor d’economia aplicada, i la Mercè Ginesta, coordinadora de la Comissió de Serveis Socials Bàsics del Col·legi de Treball Social.  

Publicat dins de innovació social, renda bàsica | Deixa un comentari

L’art de la desobediència.

 

Ser d’esquerres vol dir, entre moltes altres coses, ser capaç de defensar la legitimitat de tirar pel dret i agafar el que et pertoca quan no t’ho donen. Ser d’esquerres també és entendre que l’esperit de la sacrosanta sobirania popular ressorgeix (no dic resideix) en el poder de les assemblees. Per molta legitimitat que es pugui arribar a atorgar el parlament de cap estat de dret, sigui pre, post o anti, democràtic. Tot una llàstima pel mal dissimulat meta-falangisme que practica Ciutadans. Les assemblees, com diu un bon amic, on s’és vist que puguin tenir presidència? Ens ho hauríem de preguntar cada cop que surt la senyora que es fa dir presidenta de l’ANC a la ràdio i la televisió. Però aquest no és el tema. Les assemblees quan son ben parides encarnen processos terapèutics, entre d’altres coses, i abans que res son un acte de desobediència activa, pura medicina contra l’alienació. Per molt pesades que es puguin fer, les assemblees ens permeten desenvolupar l’antic art d’ocupar places i descobrir que la democràcia directa, per molt feixuga o anti-catalanista que ens la pintin els filo-retrògrads del Grup Godó, acaba sempre reconeixent el dret a l’autodeterminació.

Per mirar el got mig ple podem dir que ara, cada cop més, sembla que les esquerres tenim clar el que volem. Fa quatre dies anàvem desorientats davant la possibilitat de que cadascú de manera independent pogués arribar a tenir propietat privada, i amb això anar especulant, però ara sembla que s’ha posat sobre la taula que, la immensa majoria, de propietats particulars com a molt arribarem a conèixer les de les plantes remeieres. Cada dia som més els que ens adonem que l’emperador va en pilotes, i que la púrria de joglars com secretaris al dictat, que diu en Feliu Ventura, simplement tiren pilotes fora. A mesura que redescobrim que la llei del mercat no funciona queda en entredit una generació de dirigents polítics que ens ha extorquit i denigrat fins a la sacietat convertint-nos en un dels laboratoris contemporanis de les polítiques neolliberals més descarnades. Últimament, en un desvergonyit intent d’aixecar-nos de nou la camisa, des de les files convergents s’atreveixen a conjuminar expressions com mercat i interès social a la mateixa frase. Es fa referència a banca pública com una entitat capaç de treure’ns de l’embolic. D’aquí a que la dreta i les seves organitzacions mafioses parlin de banca ètica i economia solidària cada cop hi ha menys tros. Queda pendent argumentar si en aquest canvi de paradigma hi té res a veure el futbol bastant d’esquerres, si és que es permet l’expressió, que ha practicat el Barça d’en Guardiola, malgrat el Banc de Sabadell. Poc o molt hi ha cert consens que el capitalisme senil està en fallida lliure i també, poc o molt també, es recupera el marxisme com a esquema interpretatiu de com funciona la història. Si, si, ho he dit tal com sona, com a esquema interpretatiu útil per entendre la realitat que ens envolta i què fer. La dialèctica entre el que fem i el que ens passa, que pensar és transformar, dir imaginar o ser passa per fer, entre d’altres equacions revolucionàries que, per la glòria de la idea de televisió pública, tenen lloc últimament al Singulars davant la perplexitat d’en Barberà.

Congratulem-nos doncs perquè amb la identificació de la crisi com una estafa, com una ofensiva de classe per part de molt pocs, com un enorme procés d’acumulació per despossessió, i també en conseqüència, amb la reivindicació del dret a l’autodeterminació per a fer front a l’embolic financer, potser hem fet un avanç. Ens podríem aventurar a dir que més aviat del que ens pensem ja no podrem apel·lar a no tenir teòricament les regnes de la nostra governança multi-nivell per a tractar la qüestió social. Això vol dir que si tenim això que els cleptòcrates de torn n’hi diuen estructures d’estat potser hi haurà qui es veurà evocat a concentrar-se en tractar directament la distribució desigual de la riquesa o el conflicte social en totes les seves manifestacions. Em refereixo sobretot als grups polítics que es projecten a si mateixos com a garants i lluitadors pel dret a decidir i l’estat del benestar. Que no només son els convergents, val a dir-ho, els independentistes de centre que s’auto-denominen d’esquerra, en singular, també s’hi apunten. El problema però és que, pel que sembla, la lletra petita del pacte que s’ha segellat aquests dies ve a afirmar que primer hem de pagar el beure i després ja veurem si toca.

Ho dic amb cert sarcasme perquè no hi haurà ruptura independentista, ni transformació democràtica, ni canvi de model socioeconòmic, ni res que s’hi assembli, si els grups polítics que representen el progressisme al Parlament, i en definitiva son els que poden arribar a menar les administracions públiques cap a la producció d’algun tipus de canvi radical, no assumeixen la necessitat de practicar també ells la desobediència activa. No només els moviments socials (o ciutadans com agrada dir als més conservadors). Això doncs és un missatge per a navegants i especialment per aquells que justifiquen l’estabilitat parlamentària per davant de tot. ERC està disposada a trencar amb Espanya, però no s’atreveix a trencar ni amb Europa ni amb la idea que imposa la dreta autonomista de que sobretot, no se’ns oblidi, hem de tenir contents els mercats i Brussel·les a l’hora per declarar-nos país lliure. Aquí hi tenen un problema gros. En Junqueres ha deixat clar que vol un Institut Català de les Finances que reactivi l’economia i etcètera, sense xuleta però seguint el model britànic, americà i japonès, ha dit. No s’ha atrevit a dir que per ser independents també hem de ser capaços de dir no a Brussel·les, per molt europeistes que siguem tots plegats. En benefici de l’Europa dels pobles hem de ser capaços de desobeir l’Europa del capital. Dir no a permetre la pútrida degeneració dels estats-nació com a economies familiars a les que es pot escanyar a través del deute. O sinó, ara que hi som, perquè no ens declarem una altra cosa com ara un consell d’administració que sembla que té més sortida? Bromes a part, tard o d’hora haurem de dir que no paguem, que no devem, que això s’ha d’auditar i que qui la fa la paga.

Més a l’esquerra com deia sembla que ho tenim clar. Tenim la lliçó apresa no només de les paraules clau que cal dir a l’hora de fer propostes sobre com reactivar l’economia i promoure processos constituents, sinó també de la manera de fer-ho. Iniciativa, per no perdre aliances, no és que hagi d’aprendre a fer propostes, que ja en sap, sinó que podríem dir que li falta desenvolupar la vessant activa de la desobediència. Aprendre a promoure la insubmissió com a pràctica quotidiana més enllà dels discursos de denúncia social. Convocar assemblees, posar a la pràctica el que s’hi decideix i negar-se a participar en segons què. Tapant-me l’ull que mira a l’interior -com si fos aquell que li falta a les víctimes de les boles de goma que no van saber prohibir- mira que els he votat cops, i mai m’han convocat a una assemblea. L’altre dia, pel debat d’investidura, es veu que hi havia prevista e-participació d’última hora. Ben bé que la CUP ha vingut a fer moure el cotarro. La CUP que té la gràcia (no dic el repte) d’il·lusionar-nos a participar en la construcció d’una alternativa d’esquerres real. Una alternativa que s’està gestant reinventant la idea d’unitat, recuperant l’acció política per a les classes populars, i sense descuidar que és en el seu ser femení i en plural que esdevé revulsiva. Amb totes les dialèctiques contradictòries que implica això de mullar-se per la col·lectivitat de manera directa. Practicant l’art de permetre dir que no a les assemblees. Tenint present que les idees i praxis que ens permetran l’alliberament social, cultural, polític i econòmic, sempre comencen amb la desobediència i es troben més a l’esquerra.

Publicat dins de pensament crític | Deixa un comentari

L’Ateneu Popular de 9 Barris: un referent per a la gestió ciutadana.

L’Ateneu Popular de 9 Barris inaugura aquests dies la seva segona remodelació arquitectònica en els seus ja més de trenta-cinc anys d’història i ho fa en un context de crisi social i econòmica sense precedents. L’excepcionalitat que representa l’Ateneu Popular de 9 Barris s’associa per una banda a la seva concepció de l’art i la cultura com a eines de transformació social, però també a l’aplicació exitosa de la fórmula de la gestió ciutadana.

Amb l’expressió “gestió ciutadana” es coneix l’acord a partir del qual un equipament de titularitat municipal és gestionat per una plataforma d’entitats ciutadanes. A Barcelona, la fórmula desenvolupada pel Bidó de Nou Barris ha inspirat moltes plataformes veïnals que s’han plantejat la lluita per l’apropiació d’espais en desús com a equipaments de barri. El model de gestió desenvolupat a l’Ateneu s’ha estudiat i es procura replicar en la mesura del possible per part de diferents centres orientats a promoure una altre manera d’entendre i viure les relacions socials. Però no només això, les similituds de reptes i necessitats per part de les plataformes de veïns que s’han embarcat en aquest tipus d’aventures ha donat lloc a la creació d’una Plataforma de Gestió Ciutadana, que agrupa a gairebé una vintena d’entitats de tota la ciutat amb l’objectiu de compartir experiències, definir el que s’entén com a gestió ciutadana, posar en valor aquest tipus de gestió i donar-li visibilitat. L’aparició d’aquesta coordinadora recalca que més enllà de l’experiència particular de cada una de les iniciatives locals hi ha una realitat compartida. Uns reptes comuns que vinculen entitats com el Casal Font d’en Fargues a Horta, el Casal de joves de Prosperitat, Casa Orlandai a Sarrià, el Sortidor del Poble Sec, La Farinera del Clot o l’Espai Jove La Fontana a Gràcia, amb l’Ateneu Popular de 9 Barris, entre d’altres. Així, superant tant les distàncies entre barris com les particularitats de cada una de les propostes que podrien fragmentar les lluites per l’autoorganització social a nivell urbà, la Plataforma de Gestió Ciutadana, una plataforma de plataformes, ens remet a la importància del treball en xarxa a l’hora de promoure innovacions institucionals que vagin més enllà de l’àmbit micro.

Cal recordar però, que al marge de la moda recent de parlar d’innovació social o la propaganda sobre el suport públic a projectes de gestió ciutadana, entitats com l’Ateneu encarnen trajectòries coherents amb experiències precedents en el si de les classes populars. L’Ateneu Popular de 9 Barris en concret, compta amb clars referents com poden ser els ateneus de la segona república o els centres de planificació familiar dels anys setanta vinculats al moviment feminista. Quan parlem de gestió ciutadana, doncs, hem de remarcar que parlem de processos històrics. No són iniciatives que sorgeixen com bolets al no res, sinó que es recolzen en una memòria col·lectiva de lluita per l’emancipació sociocomunitària.

(si vols llegir la resta de l’article publicat a La Trama Urbana)

Publicat dins de creativitat social, innovació social | Deixa un comentari

El meu pare ha anat a votar

Hi ha abstencionistes que tant els hi fot la política perquè n’ignoren el significat. N’hi ha que hem estat abstencionistes alguna vegada amb cert sentit crític, però ho som depenent de com bufa el vent, sense massa rigor. A vegades donem el vot i a vegades no, depèn de si hi ha algú que ens convenç o si ens sentim empesos a fer front a una amenaça electoral concreta; o vés a saber, potser molt sovint per mala consciència. Després n’hi ha que ho son convençuts: per principis i amb fermesa, sense esquerdes ni complexes. Son els que no voten a les europees perquè representen un pacte amb el capital; els que ens recorden que votar a les generals implica legitimar una constitució tutelada pels franquistes; i els que tampoc voten a les autonòmiques perquè no deixen de ser un derivat de les anteriors. Entre aquests abstencionistes hi ha els que ho deixen de ser només un cop cada quatre anys i voten a les municipals perquè creuen en la política a escala local. Finalment hi ha els que no voten ni a les municipals, mai, per principis. Em refereixo als que ho entenen com una opció de radicalitat democràtica i crítica social, als que ho fan sense deixar d’interessar-se per la política, els que entenen que la democràcia és una cosa totalment oposada als sistemes representatius liberals. Entre aquests el meu pare.

El meu pare ha treballat tota la vida com a arquitecte urbanista tractant amb polítics de tots tipus: dels que tenen sou de polítics i dels que no; dels que ho fan per vocació ciutadana i dels que hi busquen rèdits personals; dels que es diuen d’esquerres i ho son amb matisos; dels que es diuen d’esquerres i tant els hi fot; i dels que diuen que no son d’esquerres i ni tant sols els importa. Des de petit que m’ha fet entendre que la política és una cosa que es fa al dia a dia i va molt més enllà d’anar a votar o reflexionar un cop cada molt. L’urbanisme, malgrat en teoria podria ser molt d’esquerres, a la pràctica ha estat segrestat per interessos financers molt poderosos que ens han portat a la situació d’emergència social en la que ens trobem. Sobretot al llarg de la dècada anterior a l’esclat de la bombolla financera ha estat un ofici que s’ha utilitzat de manera fraudulenta per legitimar un context de des-regulació criminal. Per tot això mai m’ha estranyat que el meu pare fos abstencionista convençut. Ha viscut en la pròpia pell una i altra vegada com els interessos privats s’imposaven a la racionalitat científica i ha vist de prop com aquest robatori a plena llum del dia es duia a terme sobretot a través de la política de partits. Considerant la seva experiència l’abstencionisme ha estat sempre la postura més radical i digna davant el que entén que és una farsa orientada a legitimar el capitalisme més depredador. La democràcia representativa no l’interessa. Jo mai l’he vist votar. La que sempre ha anat a votar a casa és la meva mare.

Diumenge passat, però, després de més de trenta-cinc anys de no fer-ho, el meu pare va decidir anar a votar. La meva mare i jo no ens ho acabàvem de creure. Des que ens ho va anunciar, com qui no vol la cosa així de passada, aquests dies hem estat caminant a un pam de terra de l’alegria que ens fa. Ell se’n fot i per jugar diu que se’ns veu molt contents i que si no serà pas perquè la dreta cleptòcrata ha promès que ens portarà a la independència. “Que no”, li diem, “és perquè entrarem al parlament, i que ja es poden anar calçant perquè no els en deixarem passar ni una, i això no ha fet més que començar…”, li contestem. Ell ens accepta les paus adoptant el rol de pare i pontifica que per seguir amb aquest estat de coses la independència burgesa no ens serveix de res. Som una família entre tantes. La mare i jo fem que si amb el cap i el deixem acabar. Portem quinze dies rebotant-li mails emocionats amb els vídeos de la campanya. Aleshores, per tornar a buscar complicitat, com qui no vol la cosa, tot marcant-se un punt a favor, fa sortir que al setanta-set ell ja va fer campanya i va anar a votar per una agrupació d’electors que es feia dir Candidatura d’Unitat Popular pel Socialisme. “Busca els cartells al google”, em diu. “Posa CUP-S”, insisteix emfatitzant la essa. Me l’imagino repassant una galeria d’imatges una estona abans d’anunciar-nos la notícia. Ens mirem i riem. Potser per primera vegada a la vida, en el fràgil àmbit de la política representativa, som unitat familiar.

Publicat dins de General | Etiquetat com a | Deixa un comentari

El compartir la bici com a problema conceptual.

Barcelona fa baixada i això explica en gran mesura l’èxit d’un sistema de bicicletes compartides com el bicing. La orografia de la ciutat fa molt més pràctic agafar la bicicleta per baixar al centre, o per moure’s en horitzontal basculant entre Besós i Llobregat, que per anar de mar a muntanya. Aquesta observació hauria de ser suficient per fer rectificar la llumenera del regidor de mobilitat que fa uns dies recomanava als ciclistes habituals que es compressin una bicicleta per evitar l’encariment del servei. El sistema de compartir bicicletes té èxit precisament perquè no només és interessant per els ciclistes eventuals sinó perquè també ho és per els habituals.

Que el clam popular hagi aconseguit paralitzar el projecte de privatitzar a la torera el servei és una molt bona notícia. L’acció col·lectiva a l’esfera pública val la pena i serveix d’alguna cosa. La fragilitat dels canvis socials però es posa de manifest en la manera com s’emmarquen els debats que porten associats. En la definició del bicing com un simple servei de lloguer per fomentar l’ús de la bicicleta, la definició que vol utilitzar el regidor en qüestió, s’hi sent de fons una cantarella molt pesada. Tot plegat lliga amb la tendència de considerar despesa el que és inversió i càrrega el que realment pot arribar a generar un impuls en la manera fer, moure’ns o governar la ciutat. La cançó enfadosa de negar que el bicing esdevingui una nova peça del sistema de transport públic de la ciutat, que no estem per aquests orgues, i etcètera. Centrar el debat en el cost del manteniment és una manera d’obviar la importància de la qualitat d’un servei que podria facilitar un altre tipus d’organització social de la mobilitat i entre d’altres moltes coses esdevenir un pas més cap a l’ideal de convertir Barcelona en una ciutat en transició.

Al RACC i BSM els interessa que es ridiculitzi l’ús de la bicicleta com un caprici propi de turistes o com la tendència esnob d’una postura política concreta, ben bé com es fa a Polònia. Els que treuen rendiment del tràfic privat a motor són també els que promouen que es criminalitzi al ciclista per circular per les voreres, enfrontant la bici amb el peató i desviant l’atenció de l’autèntic conflicte que és el que hi ha entre la bicicleta i el cotxe, o entre aquest i l’anar a peu. En declaracions com les del responsable de mobilitat de l’ajuntament hi traspua l’interès particular d’una classe que va a la seva i a tota pastilla. Parlen de no anar més enllà de la simple promoció de l’ús de la bicicleta perquè saben que més enllà d’aquest ús hi ha una altra manera d’entendre la ciutat i les relacions socials que s’hi desenvolupen. Això de fomentar el compartir els sembla massa d’esquerres.

Publicat dins de ciutats en transició | Deixa un comentari

Com fer caure la dictadura financera

Creure en que un moviment social produeix canvi sembla difícil per la falta d’evidències empíriques. El 2007 abans de l’inici de la crisi financera quan es preguntava per la incidència de la banca ètica als mateixos responsables d’aquests tipus d’iniciatives de foment de l’economia solidària la resposta era ponderada. La banca ètica representava aleshores un sector tant petit de la realitat financera que simplement despertava tendresa a les burgesies industrials i financera. Ara, en situació de crisi i recessió, les finances ètiques i l’economia social i solidària, malgrat com a activitats econòmiques segueixen representant un pes molt simbòlic en el conjunt de l’activitat financera, són considerades per molta més gent que nos pas l’estrictament vinculada als moviments socials  o militant en el si de l’economia cooperativa.

Aquestes transformacions de tipus conceptual, que es manifesten en tant que petits canvis en la nebulosa dels intangibles a l’esfera pública, van lligades al desenvolupament de les utòpiques demandes dels moviments socials. La cada cop més present consideració de la importància del decreixement i el canvi de model de transformació econòmica a l’esfera pública són sovint la única taula de salvació amb la que consta la ciutadania organitzada per considerar que la lluita per la transformació dels drets socials produeix algun canvi i es pot dir que és efectiva.

Una altra assumpció que implica certa necessitat de fe és que les transformacions a l’esfera pública promouen millores a l’estat del benestar. En un moment de desmantellament de titularitats és una quimera pensar que en el si de l’administració s’està produint el canvi social progressista.  S’està produint tot el contrari en termes de retallades de drets socials i capacitat protectora de l’administració pública. Per contra si que hi ha un desenvolupament dels sabers que fan possible el tractament i la transformació de la desigualtat i les dinàmiques d’exclusió. El reconeixement per exemple de la renda bàsica de ciutadania com una mesura científicament factible i aplicable en la resolució, pal·liació o tractament de certes dinàmiques d’exclusió social n’és una prova.

Seguint aquest raonament que exposa que per una banda s’està produint un espoli però que per l’altra aquest robatori està essent visibilitzat de manera cada cop més clara i, sobretot, que no es tracta de per si d’una realitat incontestable doncs existeixen alternatives al dogma, cal pensar que, com diu la cançó, si estirem fort ella caurà. En tant que l’optimisme també és un principi bàsic per a la supervivència.

Publicat dins de creativitat social, innovació social, pensament crític | Deixa un comentari