Ripoll més enllà del tòpic rural: el context socioeconòmic dels autors dels atemptats

Article publicat a Crític, el 31 d’agost de 2017

Que els autors de l’atemptat de la Rambla fossin joves acabats d’arribar a l’edat legalment adulta, formats en un entorn rural com és el Ripollès i fins i tot amb un contracte laboral en actiu, planteja dubtes raonables sobre els mecanismes d’inclusió socioeconòmica de les nostres ciutats. Quan parlem de conflicte social, racisme i fonamentalisme sovint ens nodrim d’un ciutadanisme abstracte que apel·la a l’educació, la convivència o la integració cultural deixant al marge les condicions materials que fan possibles aquests valors. Però no es pot parlar de cohesió social sense tenir en compte els condicionants econòmics. És per això que una mirada al context social en el que han viscut els autors de l’atemptat pot oferir claus a considerar per immunitzar les nostres ciutats contra el totalitarisme.

El Ripollès: entorn rural, crisi postindustrial

Tot i la percepció que sovint se’n té des de Barcelona, el Ripollès és un territori on, malgrat la seva condició muntanyenca, el pes del sector primari (principalment ramader) ha estat especialment baix. La tradició industrial ha deixat una empremta considerable: el subsector del metall, la maquinària i el material elèctric, amb un 19,3% del total del PIB de la comarca, és encara el més potent de tota l’estructura productiva. La importància històrica del sector industrial explicaria perquè segons dades del Departament d’Empresa i Ocupació el 2015 el Ripollès tenia una taxa d’atur registrat baixa (12,9%) respecte la mitjana catalana (16,8%). La darrera crisi ha produït més destrucció de treball en el sector serveis, mentre que el sector industrial s’ha recuperat frenant la destrucció d’ocupació.

Una altra herència d’aquest lideratge industrial de l’activitat econòmica a la comarca és l’estructura empresarial del teixit productiu. El sector del metall-mecànic gira al voltant de tres grans empreses amb plantilles amb cada cop menys operaris i cadenes de muntatge cada cop més mecanitzades que donen feina a diversos petits tallers complementaris. Segons dades de l’Agència de Desenvolupament del Ripollès més d’un 60% de les empreses de la comarca tenen menys de 5 treballadors i un 94,8% de les empreses de la comarca tenen menys de 25 treballadors. Empreses molt petites i per tant també vulnerables. El context del Ripollès, doncs, és en part homologable al moment de crisi postindustrial que des de fa anys arrosseguen moltes ciutats i pobles del sud d’Europa.

Mobilitat precària, envelliment i manca d’oportunitats

El Ripollès és una de les comarques del Pirineu més properes a Barcelona, però l’endarreriment de les infrastructures comunicatives del territori és especialment visible en la precarietat de la línia ferroviària que uneix Ripoll a amb la capital. Una precarietat que també té implicacions intercomarcals. Qui no té accés al vehicle privat no es pot moure d’un lloc a l’altre amb facilitat. Aquest aïllament geogràfic penalitza a la gent gran que viu sola, però també marca el dia a dia dels més joves, que així que tenen l’edat legal es veuen obligats a treure’s el carnet i centrar el seu projecte emancipatori en l’ús del vehicle privat.

Per altra banda, comarques de muntanya com el Ripollès es troben afectades per un desequilibri demogràfic endèmic que es manifesta en un progressiu envelliment de la població. Les persones joves més ben formades no troben gaires oportunitats, de manera que decideixen marxar a formar-se a les ciutats més properes i en la seva majoria no tornen a la comarca. Això configura un context en el que a part de l’envelliment, el nivell formatiu de la població és significativament baix. Una altra problemàtica associada a l’envelliment és la dificultat per garantir el relleu generacional en les explotacions ramadereses o en els petits comerços urbans. En aquesta direcció les polítiques públiques tot just han posat fil a l’agulla per subvertir la situació i s’insinuen tímidament iniciatives que podrien implicar, entre d’altres, accions en l’àmbit de l’habitatge.

Territoris educadors i autoorganització ciutadana

La comunitat educativa ha estat potser una de les més afectades a nivell simbòlic pels fets ocorreguts el 17A. Sempre s’ha dit que l’educació és la clau, però en aquest cas es posa de manifest que no n’hi ha prou amb la manera com fomentem la tolerància i el respecte a dins les aules. Els agents educatius que treballen amb població amb edat escolar, com a bons termòmetres de la realitat social, fa temps que breguen per adequar les seves maneres de funcionar a una perspectiva holística i integral.

La forma com es transmeten els valors del decreixement, l’ecologisme i l’economia solidària als nens és una qüestió clau i de relativament fàcil abordatge, com ha estat històricament el foment del reciclatge o ho és també el tractament del racisme i l’integrisme a dins les aules. La qüestió més complexa és promoure l’aprenentatge de pràctiques d’auto-organització que abordin l’educació pel desenvolupament i la pau com una qüestió vinculada a tot el cicle vital dels individus.

La construcció d’un territori educador no passa només per la coordinació i el treball en xarxa entre escoles, instituts i equips d’atenció pedagògica, sinó que ha d’apelar a la ciutadania en general com a comunitat educativa i és clau que inclogui administracions, entitats ciutadanes, associacionisme i empreses privades. Per altra banda l’enfoc arrelat i en xarxa de l’educació com un procés vital segurament té en les polítiques de joventut un dels seus reptes més difícils. En el cas dels implicats en l’atemptat de les Rambles es posa de manifest que els joves no se’ls pot tractar com un col·lectiu en un sentit ampli i homogeni, sinó que més aviat funcionen com a grupets petits amb unes identitats polimorfes i en constant transformació.

El desenvolupament econòmic local, un procés lent

A finals dels anys noranta, a instàncies de la Generalitat, el Ripollès va posar a funcionar la seva agència de desenvolupament però no va ser fins ja ben entrada l’actual crisi econòmica que la comarca va ser identificada com una de les més vulnerables en termes de dinamisme econòmic de tota Catalunya. De manera paulatina les institucions del territori han anat promovent models d’innovació que poguessin subvertir els processos de decadència amb una mirada integral a nivell social i ecològic. Fruits d’això els trobem en el desplagament del Programa Leader al territori o en com l’Agència de Desenvolupament del Ripollès amb la participació d’actors privats compromesos amb el territori i en col·laboració amb el Consell Comarcal i el Consorci de Benestar del Ripollès, entre d’altres, ha fomentat durant els darrers anys la definició i consolidació d’una estratègia territorial amb voluntat d’integrar el desenvolupament econòmic amb els diferents vectors socials i mediambientals de l’entorn.

La comarca compta amb recursos formatius amb perspectiva de futur. Diversos dels nois implicats a l’atemptat havien passat per l’Aula d’Hostaleria del Ripollès, orientada a la formació en cuina de muntanya, o la Fundació Eduard Soler, referent d’innovació tecnològica i formació a joves en el sector metall-mecànic. Aquestes escoles en tant que han incorporat en la seva manera de funcionar particular la preocupació pels col·lectius més febles són entitats que també gestionen recursos públics orientats a les polítiques d’activació laboral. Cal dir, però, que sovint fan equilibris entre el que seria bastir un projecte pedagògic i professional amb voluntat d’excel·lència i les dificultats derivades d’esdevenir recursos ocupacionals en un context poblacional de baix nivell formatiu.

Malgrat tot, el Ripollès és un territori que està procurant plantar cara a la crisi. Per ser moderadament optimistes, podem dir que el projecte territorial en el que diversos agents econòmics del Ripollès ja fa temps que treballen inclou diverses línies estratègiques en aquest sentit: fomentar la producció agroalimentària ecològica; impulsar les energies renovables vinculades a l’aprofitament forestal i la biomassa; repensar les activitats industrials mitjançant la formació i la recerca, promoure el paper transformador de la dona al territori rural, atraure joves qualificats per subvertir la tendència a l’envelliment… Els resultats d’aquestes línies de treball, però, són encara molt incipients. Les iniciatives exitoses, –el festival Clownia dels Txarango a Sant Joan de les Abadeses en seria un exemple–, siguin fruit d’aquestes línies de treball o hi conflueixin per afinitat, representen encara un percentatge molt petit de l’activitat econòmica al territori.

Una gestió comunitària del conflicte social: què es podria fer millor?

En un context econòmic global de fi del treball com l’haviem entès fins ara les polítiques de desenvolupament econòmic cada cop tenen més a veure amb la gestió comunitària del conflicte social. Mediadors comunitaris, educadors socials, formadors ocupacionals i tècnics d’inserció, entre d’altres, han de gestionar els temps i les expectatives de persones que en molts casos, malgrat millorar la seva ocupabilitat, s’enfronten amb un context de manca d’oportunitats. En aquest ordre de coses, el foment de l’emprenedoria ha estat invocat com un mantra de manera excessivament lleugera. La innovació empresarial, sinó va acompanyada per un interès social i un recolzament de caràcter comunitari i públic, no té gaires possibilitats. Les propostes associades a la renta bàsica de ciutadania i les monedes complementàries, en tant que mecanismes de retenció de valor al territori, tindran en un futur immediat molt a dir.

En moments de crisi s’ha posat de manifest que qui més està a l’altura de la situació són els professionals. En el cas dels professionals que apliquen les polítiques de desenvolupament en molts casos depenen de la capacitat d’entesa i de construcció de projecte en comú per part dels representants institucionals que actuen a escala municipal i comarcal. Cal abordar per tant la precarietat la precarietat de les condicions laborals i la inestabilitat amb la que treballen. Aquesta vulnerabilitat afecta de manera directa la millora del seu nivell tècnic, dificultant la formació contínua de tota l’estructura del desenvolupament del territori.

És positiu que la Generalitat, obligui a municipis, consells comarcals i agències de desenvolupament a promoure la governança participada i a elaborar plans d’acció amb una perspectiva a llarg termini per rebre el finançament. És la única manera d’estimular l’entesa institucional necessària per tirar endavant projectes de dinamització ambiciosos. Sovint les misèries de la micropolítica ens obliguen a parlar del condicionament dels representants electes sobre la provisió de serveis i recursos públics. Molts consells comarcals poden esdevenir institucions encallades per lluites de poder personalistes o per faccionalismes territorials. En aquests casos és quan es posa de manifest la feblesa dels lideratges institucionals i la manca d’assentament d’una perspectiva acordada a llarg plaç. Per evitar que això passi seria desitjable, com succeeix en altres països com França, l’exigència dels partits sobre els seus electes d’una mínima capacitació en coneixements sobre processos desenvolupament econòmic per accedir al càrrec.

El risc zero no existeix o quan la part no explica el tot

Com ens ha dit la policia, en situacions d’emergència el risc zero no existeix. Una mirada a aquests condicionants socioeconòmics ens pot oferir certes claus a considerar de cara a pensar com immunitzem les nostres ciutats contra el totalitarisme, però no serà mai un diagnòstic definitiu. Per entendre el que ha passat a Ripoll no n’hi ha prou en observar els mecanismes d’inclusió social amb els que compta aquest territori en concret. Ripoll no és només la capital d’una comarca de muntanya que actua de ròtula transfronterera entre el Pirineu oriental i el mediterrani, és també una ciutat del sud d’Europa, envellida i empobrida. Una ciutat golpejada fortament per l’hegemonia de la globalització neoliberal.

Si una cosa ens posen de manifest els fets dramàtics viscuts és que la democràcia i la justícia social són ideals que es construeixen des de la base amb el suport de l’inversió pública i la implicació ciutadana en la defensa d’unes relacions econòmiques més pacífiques. La cultura de la pau i el respecte mutu més enllà de ser fomentada a les escoles i instituts, o en les polítiques culturals d’una comunitat lingüística acollidora i inclusiva, ha de tenir també un mirall en la manera com articulem les ciutats i les seves relacions econòmiques. Des d’allò més local cap al món, amb una perspectiva global i en xarxa. El Ripollès, com tants d’altres territoris, es troba amb el repte d’apostar per un desenvolupament econòmic que situï les persones i la reproducció de la vida al seu centre d’atenció.


*Santi Eizaguirre és professor al departament de Sociologia de la Universitat de Barcelona. Entre els anys 2014 i 2016 ha col·laborat en la redacció de l’estratègia de desenvolupament econòmic de l’Agència de Desenvolupament del Ripollès.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s