Sobre la solidesa de la solidaritat de classe

Captura de pantalla 2019-01-03 a las 22.57.30Article publicat al número 1 de la revista Parrac Solidari, La pobresa a Barcelona, avui

Durant els primers anys del nou mil·lenni l’oficialisme socialdemòcrata va ser fagocitat per la idea de que les classes socials estaven despareixent en tant que categories útils per entendre la desigualtat social en el si del capitalisme avançat. La banca sempre estava disposada a parlar amb tu per ajudar-te a ser propietari. Aquesta idea ha estat difuminada per la crisi i el seu efecte dualitzador. L’aprimament de les classes mitjanes és evident, la distància entre els barris més rics i els més pobres de la ciutat no ha deixat de créixer.  La pèrdua de capacitat adquisitiva i l’augment de la pobresa per a la majoria no ha suposat però la desaparició d’una idea que perdura en l’inconscient de les generacions educades en concebre el mercat desregulat com a reialme de la creació i el creixement econòmic com a principi de tot.

Mentre ens escarrassem en discutir si les classes són o no són determinants, una petita minoria de persones passa a ocupar llocs de poder dins l’estructura social. No parlem dels comuns arribant a l’Ajuntament gràcies a l’impuls de les línies groga, vermella i blava del metro. En realitat, els que experimenten la quasi mítica mobilitat social ascendent són una èlit que viu més aviat al voltant de la línia del Metro del Vallès, i treballa a la ciutat global entre l’Eixample, l’eix de la Diagonal i l’Aeroport.

L’enterrament de la classe com a categoría analítica es recolza en subratllar la relació del poder i el privilegi amb les dinàmiques d’acceptació i consentiment, així com amb la sacralització de l’esforç dels millors. La consigna de fer combregar amb el “llevar-se ben d’hora ben d’hora” com la clau de l’èxit ho resumeix tot. La possibilitat de fugir de l’esclavatge, en principi, legitima l’hegemonia capitalista com el menys dolent dels sistemes d’estratificació possibles. Però, és possible fugir de la pobresa avui dia a Barcelona?

La definició de classe feta per Marx com a grup de persones que té una mateixa relació amb els mitjans de producció, ens serveix per explicar moltes coses. Per exemple, ens és útil per fer referència a noves nocions o categories de treballadors com ara la de ‘cognitariat’ la qual engloba a aquells treballadors que, en el marc de l’economia basada en els serveis, tenen una relació directa amb el coneixement, que treballen en tasques vinculades a la producció de recursos cognitius, educatius o culturals i que, fent l’analogia amb el proletariat industrial, es caracteritzen per fer-ho en condicions precàries. En aquest sentit, el lumpen professoral representat per la majoria dels professors associats d’universitat en seria la punta d’un iceberg que es fon i va a la deriva. El capitalisme col·laboratiu i líquid juga precisament amb les coordenades de la indefinició, els límits entre classes són teòricament fluïds, l’ús de les xarxes aparenta horitzontalitat, i valgui afegir que Collserola és plena de cases fortalesa que conviuen amb autoconstruccions precàries i en pendent, amuntegades les unes sobre les altres.

La idea de Marx sobre classe apunta també a la consciència de formar part d’un grup de persones amb una determinada relació amb els mitjans de producció. D’aquí la importància que té per als que anem perdent la lluita de classes el promoure la propietat col·lectiva i l’organització de formes crítiques de vida, mobilització i aprenentatge. La consciència de classe s’expressa participant en espais de formació com els centres de dinamització sociocomunitària que avui en dia recodifiquen la tradició enciclopèdica dels ateneus obreristes. Barris com Sants i Sant Andreu van al capdavant, però també Nou Barris, el Poblenou o la Barceloneta o les antigues repúbliques de Gràcia, Horta o Sarrià, entre molts d’altres, tenen experiències col·lectives que es recolzen i estableixen aliances amb un teixit associatiu de base popular. En aquests espais de veïnatge és on avui en dia s’experimenta l’economia solidària, la gestió comunitària de la vida quotidiana i la defensa dels serveis i els recursos públics, entre d’altres coses. És en la mesura en que aquests llocs visibilitzen allò que no es contempla en els paràmetres del mercat capitalista que construeixen espais de llibertat i processos d’emancipació col·lectiva que denoten la resistència i re-emergència d’una consciència de classe precària. Ens recorden quina és la nostra millor arma i que, més enllà d’haver d’explicar la utilitat de categories aparentment líquides com la classe, és la solidesa dels lligams que tenim amb d’altres persones el que ens permet passar a l’acció i transformar la realitat.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s