Una universitat de codi obert

La universitat la tenim segrestada per la idea de que hauria de funcionar com una empresa privada que generi beneficis comercials. Això s’exposava fa uns dies en una semblança de Saskia Sassen (recent premi Príncep d’Astúries de Ciències Socials) on es feia l’analogia entre els fraudulents sistemes de ràting de les empreses financeres i la mesura d’impacte de les publicacions científiques que són la mare dels ous en l’avaluació dels resultats dels treballadors del coneixement en el sector públic. Darrera d’això hi ha la idea, que no per repetida deixa de ser falsa, de que la competitivitat és el primer principi d’innovació. Malgrat que el coneixement és una empresa cooperativa, la voluntat de privatitzar-lo ha generat un entorn pervers que apunta ben bé al contrari. Mitjançant complexos sistemes de mesura s’ha buscat crear rànquings d’investigadors i docents que garanteixin una espècie de justícia social basada en la meritocràcia en el si d’unes institucions de tradició medieval, com són les universitats, on els gremis i les relacions de poder i sobretot el vassallatge tenen una importància indiscutible com a formes ancestrals de transmissió. Acceptant-ho com una qüestió a minimitzar, s’han generat sistemes de control orientats a desmentir la importància de l’amiguisme com a mecanisme de selecció. Teòricament, a la universitat pública postmoderna no importa de quina classe provens, o si ets amic d’alguna persona catedràtica, sinó la capacitat que tens per publicar en revistes especialitzades. Això s’ha recolzat en una espècie de màxima que venia a dir que si anaves fent tindries recompensa. Un axioma que s’ha vist desmentit per les circumstàncies. Tenim una generació altament qualificada que no té lloc ni expectatives d’esdevenir el relleu generacional necessari a les universitats públiques i que contrasta de manera dramàtica amb una generació de treballadors amb plaça, obsessionats per els sistemes de mesura de l’excel·lència. Una jove investigadora és possible que es trobi en l’actualitat amb col·legues d’edats similars que li diuen “jo vaig entrar just abans que es tanquessin les portes”. A continuació és molt probable que rebi una clatellada d’ànims.

Que els sistemes de mesura de l’excel·lència són imperfectes potser ho hem d’acceptar, recordant que malgrat tot uns tals elements són necessaris i que poden fins i tot, en cert sentit, estimular la perícia investigadora. Però també hem d’assenyalar les febleses d’aquest sistema amb certa voluntat de millora, procurant adequar-lo a una realitat un xic més complexa. Una cosa en la que segur s’haurien de millorar aquests sistemes és en la mesura de les activitats de transferència del coneixement, com exposa el cas de Saskia Sassen, una professora de prestigi indiscutible que dignifica l’exercici construint el reconeixement del seu treball més enllà de la universitat i les seves rigideses. La norma per ara apunta a una altra banda. La qüestió és que en l’actualitat una jove investigadora abans que res és encoratjada a publicar en revistes indexades, que potser passen per un control sever de qualitat però que tenen com a contrapartida un handicap brutal i és que les llegeix molt poca gent. Així es crea una dualitat molt forta entre el que s’escriu perquè et llegeixin els experts i el que s’escriu perquè et llegeixi la resta de mortals. Podeu suposar quina cosa es premia més.

La ciència, i el coneixement en general, però, no només interessa o serveix als científics. En la mesura que no ho sapiguem valorar estem perduts. Cal dotar de sentit dins de la universitat allò que es fa per promoure el coneixement com un joc d’equip, sobretot més enllà de la institució com a tal. Si seguim considerant la transferència de coneixement com una anècdota ens estem condemnant al fracàs com a societat. I no hem entrat, per ara, en la discussió de la mesura de les habilitats i pràctiques pedagògiques del personal. Cal afrontar que a les universitats d’avui en dia s’hi treballa amb uns índexs d’estress del tot malsans per culpa d’una epidèmia de curriculitis que no només posa en joc el benestar mental d’uns i d’altres, sinó que també posa en entredit la nostra salut democràtica. Si seguim per aquesta línia on la meritocràcia s’identifica amb l’individualisme anem de cap a l’anorreament de la universitat com a institució pública. La universitat, com explica molt bé la Marina Garcés en un article al digital Nativa, respon al desig de facilitar l’accés obert i universal a un bé comú com és el coneixement. El coneixement científic, que si t’hi pares a pensar no es diferencia gaire del coneixement de cada dia, el de la vida quotidiana, el que tots maldem per no deixar d’aprendre i que es basa abans que res en el principi d’assaig i error. Potser aquí està la clau per defensar el caràcter públic i universal de la universitat, en tant que espai de llibertat i experimentació pel canvi, vital per a les nostres precàries societats en transició. Potser cal que canviem de tàctica i, pensant sobretot en el que passa al voltant de la universitat, vist que per dins està tan i tan corcada, siguem capaços de distanciar-nos-en i construir quelcom de nou. 

ubcopyright_logosol

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en pensament crític, universitat. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s