Si parles de terra d’oportunitats no et descuidis els cereals.

som-lo-que-sembrem 

Ningú li pot negar a Guissona haver produït una de les sensibilitats musicals més interessants dels últims temps. Però d’aquí a que TV3 ens projecti l’empresa de Guissona com a model d’èxit hi ha algunes preguntes, o objeccions, que em sembla interessant escriure.

Un “Sense ficció” amb molta ficció s’apropa a un poble on la taxa d’atur és irrisòria, on la felicitat dels immigrants és envejable, en el país on teòricament res funciona i tot està en stand by. Hi ha un oasi, que algú molt despistat pot pensar que deu ser el català, però no. Ah, això sí, diuen que a Guissona no hi ha xenofòbia i que han doblat la població amb gent de fora, just quan semblava que ningú volia la gràcia de treballar a un escorxador.

Música de la bona com a indicador d’innovació, no només econòmica, sinó també social. Et despistes i et citen d’esquitllada una cooperativa que de cop es converteix en empresa, i no saps ben bé perquè tot hi va tan bé fins que t’ensenyen un home ja gran, com l’artífex de tot. Va ser ell qui va tenir el valor d’organitzar una petita colònia industrial en aquest poble de la Segarra. Algú que va tenir la pensada d’innovar en els processos de la gestió d’una activitat productiva, en mode old school, tipus càrnica industrial. Això, els de la tele t’ho expliquen mentre de cop es confón cooperativa amb empresa i no acabes de saber què hi pinta el camp de golf en el reportatge.

Llavors, en el cas que tinguis una història familiar i territorial similar de comarca deprimida, o barri degradat també val. On una vegada hi van haver economats i es parlava de cooperativa, però també d’amos que tenien fama de ben parits perquè eren bons constructors d’illes urbanes autosuficients. Et dius: “aquí hi ha marro”. Aquests amos potser molt bé, però en alguns sentits també tenen fama de tot el contrari i, quan es parla d’utopies, de bons llocs que reben amb alleujament notícies d’una altra banda, no sempre queda clar si és que la cosa vé de baix o de dalt. Pot ser de les dues maneres. Hi ha històries de tots colors. Avui però el tema d’innovar de manera cooperativa i amb una perspectiva social és un altre. Té més a veure amb fer-ho des de baix i sobretot amb crear una xarxa de bons llocs, no que n’hi hagi un de gros sinó molts de petits, i interconnectats de manera dinàmica, reconeixent-se mútuament.

En fi, que vist el documental sembla que toca dir: “atenció, aquí diuen cooperativisme però potser cooperativisme és una altra cosa”. Potser és una cosa més realista i pragmàtica encara. Una cosa que vé de lluny i va més enllà. Una idea que té a veure amb la preocupació per la sobirania alimentària, l’economia solidària i la participació política, malgrat molesti a molts tot això. El cooperativisme potser també té a veure amb l’equilibri ecològic entre animals i territoris.  Per posar només alguns exemples.  I això,  si t’hi pares a pensar,  són aspectes que deixen en ridícul tenir un exèrcit que funciona i on treballa tot déu amb nòmina (fins i tot els opinòlegs i els muntadors de vídeo).

A part d’aquesta observació sobre el valor socialment transformador del cooperativisme, potser el punt més important que volia subratllar és que estàs mirant el documental aquest, i notes allò de que no saps ben bé què passa amb la carn, i per tant amb l’alimentació en general, i potser també amb l’aigua, i l’ús d’aquesta en l’activitat industrial, però que sembla bastant clar que aquí hi ve una guerra de demà que s’està acarnissant ja ara i que n’hi ha que prenen lloc. Penses: “ostres!, si n’hi ha que amb documentals així simplement es queden més tranquils, una mica ingenus si que som potser alguns, i una mica de fato aquí n’hi ha segur”. S’està movent de manera soterrada alguna cosa i no són arrels vegetals precisament. Hi pintava poc, o molt poc, o no gens, el sector primari en el miracle aquest que es relatava al docu en qüestió. En el bon lloc de Guissona, pel que explicaven al publireportatge en qüestió, els pagesos conreen pinso per alimentar els animals que s’han de matar.

Un cas d’èxit, ho seria per a mi, si a part de la taxa aquesta d’atur tan estratosfèricament baixa no em sortís l’amo, ex-alcalde del poble-empresa dient que a la Segarra les activitats de futur són càrnies i ja està, i que no hi ha més, que no hi busquem tres peus al gat. Dient que el temps, metereològic, va i vé, que és massa variable per conrear, i que per això els pagesos millor que es dediquin al bestiar només. I a callar i tots contents. Ni un biòleg, ni una veu crítica de Som lo que sembrem, ni una entitat i/o plataforma anàloga, per dir “ei, això no és veritat”. És aleshores quan es troba a faltar alguna persona al costat de la pastanaga del 4 % d’atur municipal donant la vara, dient “no, aquí, com a tot arreu, amb una cosa intensiva així tampoc estem fent res de nou”.

L’altra objecció, més personal, és que ma mare és clienta de la cooperativa-empresa-poble-negoci-del-que-se’n-beneficia-un-que-juga-a-golf. Fa un any i escaig, quan els de Bon Àrea encara no havien arribat amb botiga a Sarrià ma mare agafava els ferrocarrils amb un carret de la compra per anar fins a la botiga de Gràcia, d’on treia la carn contenta a un preu millor que el del barri, i encara gràcies, perquè estem de retallades. Tal com ho diuen als tele-diaris, una sèrie de xocs terrorífics. Per una banda, l’economia domèstica, particular, privada, i per l’altra, aquesta empresa-poble, suposada experiència innovadora, que sembla que se’n beneficia. Trist que nosaltres haguem d’aplaudir com a clients, pobres i precaris que no tenim una història d’èxit al nostre voltant. Això em sembla fotut. Si pensem que el model cooperatiu és el que ens permetrà innovar en un context com el que estem, d’acord, però cal que anem més enllà. No n’hi ha prou amb una organització social justa dels processos productius, sinó que cal també que els productes d’aquests processos siguin justos.

Faltaria dir, doncs, que l’univers aquest del crear llocs de treball és més complex que tenir un poble com Guissona, que funciona perfecte com a empresa talladora de carn. Segur que hi ha moltes raons allà mateix per dir que les coses es poden organitzar d’una altra forma. Per exemple se’m acut la música, i penso en El Petit de Ca l’Eril el qual ens prepara de manera artesanal l’aliment de l’ànima a molts.

(link a un documental, precisament també a Can TV3 -Oh institucions públiques complexes i jerarquitzades!- que segurament contradiu la idea cooperativa que es va projectar ahir en prime time al canal generalista…)

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en cooperativisme, ficció al sense ficció, pensament crític. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s