És possible seguir fent créixer la democràcia d’arrel?

576_1401034083z35

Els mossos exaltant la legalitat vigent davant del Casino de Vic.

Article publicat als Quaderns Illacrua 195 del Setmanari Directa 363

Que la junta electoral central ho hagi prohibit n’és una prova: la idea del multirreferèndum té força. L’acte de parar la taula i cridar a votar és radical. Reclama l’atenció sobre qüestions de vital importància i ho fa promovent una metodologia compromesa amb la confluència cooperativa de la ciutadania organitzada per la transformació social. Aquesta primavera ha brotat desobedient a moltes viles i ciutats donant a conèixer una eina de referèndum obert, en els camins d’una democràcia d’arrel, creixent i directa. Com podem fer-ho per a que segueixi arrelant i donant fruits?

La proposta ve d’antic i alhora és innovadora. Combina vot electrònic i presencial en una convocatòria multi-temàtica. És una eina de futur perquè està orientada a la re-apropiació de la política en un moment en que aquesta requereix, amb urgència, pràctiques de ciutadania imaginatives. Promou l’ideal d’una democràcia de carrer, que posi en les mans de les persones el dret a decidir sobre problemàtiques comunes. Invoca la necessitat de repensar el distanciament entre l’acció social institucional i sacralitzada, d’una banda, i la que fa la ciutadania activa i és menystinguda de manera reiterada, de l’altra. Diu a crits una cosa que fa temps que fa rum-rum:  que, aquí, la participació canta.

És possible seguir sent d’esquerres?

Al llibre ¿Podemos seguir siendo de izquierdas? (Pamfleto en si menor)- (Pol·len Edicions, 2014), l‘escriptor i filòsof Santiago Alba Rico respon a aquesta pregunta tan pertinent  amb una triple afirmació. Planteja la urgència de ser econòmicament subversives, políticament reformistes i alhora elaborar un programa conservador en el sentit antropològic. Tot això és necessari, per aquest autor, per donar significat al fet de ser d’esquerres avui en dia. Aquesta tríada es pot resseguir també en les preguntes plantejades pel multireferèndum i ens anticipa les línies d’acció per la justícia social democràtica d’aquest nou mil·lenni.

Una de les coses que potser més s’han dit del multireferèndum és que alerta que la mobilització ciutadana passa per abordar la complexitat i la complementarietat entre lluites socials. Pretén oferir aplicacions per a la simbiosi de les multituds que cerquen mecanismes de governança i treballen en xarxa amb un sentit democràtic. Aquest reconeixement es duu a terme des d’una postura que ressalta el valor de crear un llenguatge crític preocupat per la construcció d’espais comuns i punts d’acord. Un argumentari que pot promoure la institucionalització de polítiques públiques orientades a preservar la possibilitat de vida i llibertat col·lectives. 

Preguntes a l’arrel del problema

És evident que no hi ha canvi d’estatus polític sense una visió multidimensional de la jugada. Per Alba Rico, davant d’un sistema d’explotació resilient i innovador -en constant revolució permanent- esdevé necessari plantejar un trencament radical amb el mercat com a regulador universal de les relacions socials. Ser revolucionàries en l’àmbit econòmic vol dir, també, subvertir el dogma capitalista en el món de les idees. Destituir les regles de joc de l’abecedari neolliberal amb arguments i actuacions rigoroses que posin l’economia al servei de les persones. Practicar el decreixement és l’opció més sensata – més aviat l’única- que tenim per perdurar com a societat. Al marge de que ens sigui impossible aplicar-lo a tots els àmbits de la nostra vida cotidiana com a individus, la seva planificació a nivell institucional hauria de ser de llei perquè és necessària per a vehicular canvis en tants àmbits com sigui possible. Això, però, implica un gir copernicà en el pensament i l’acció sobre les pràctiques econòmiques en l’esfera pública. Si, a Intenet, on la informació flueix amb menys problemes, sembla que aquest canvi de xip ja s’ha fet, en la discussió política dels mitjans de comunicació o en el si de les administracions, no passa el mateix. Dir un gir copernicà vol dir promoure un canvi de mentalitat que es converteixi en canvi d’hàbits.

Posar taules al carrer i demanar vots és una manera de materialitzar aquest anhel. El repte esdevé trencar amb l’imperi del mercat com a sistema de dominació cultural. Una cosa que sense aquest tipus d’iniciatives semblaria inabastable, però que, convertit en pregunta dicotòmica, esdevé plausible. Anar a l’arrel material del problema, molt més enllà de la responsabilitat social corporativa, apostant per la cooperació i el desenvolupament local com a principis territorials bàsics d’un altre tipus de política econòmica. Perquè hi ha una altra manera de fer i pensar la política econòmica, i això és lo que emergeix de totes les preguntes del multireferèndum.

Així, el multireferèndum actua com a denuncia del cluster mafiós i cleptocràtic -legitimat per la sociovergència- que fomenta les ludopaties, l’esclavatge sexual i el turisme gastro-depredador, amb iniciatives com la de BCN World. Aquesta mateixa oligarquia ens situa a la cua del món en transferència del coneixement, mentre que l’atracció de capitals, o valors com la competitivitat i el mite de la creació de llocs de treball, continuen essent dominants en el pobre discurs econòmic dels partits polítics hegemònics. Si la batalla política s’esmuny en el magma líquid de l’esfera pública, el repte dels moviments socials és posar les arrels sobre la taula i omplir copes amb sintagmes líquids -com l’economia solidària-, que han de possibilitar les múltiples formes que té la vida. La nostra arma principal és recuperar sabers i construïr alternatives.

La revolució permanent capitalista

Alba Rico destaca la importància de reivindicar el dret i l’acció de la justícia com a mecanismes que, malgrat ser molt imperfectes, constitueixen l’única eina amb què comptem les classes explotades per neutralitzar la revolució permanent capitalista. En la línia de fer possible un canvi democràtic en la política econòmica, és urgent poder auditar el saqueig financer de les administracions públiques. Actualment, les elits estan orquestrant un espoli que és naturalitzat com si es tractés d’un esdeveniment meteorològic. Davant d’això, cal reivindicar l’estat de dret per l’esquerra i fer-ho sense complexos, fins i tot els sectors llibertaris. Això passa per intervenir en les narratives discursives dominants i exigir que es depurin responsabilitats. De nou ens trobem amb el repte de dotar de sentit, amb arguments i mecanismes de control, la necessitat imperativa de regular el mercat. La pregunta que es planteja en el marc de multireferèndum de cara a no acceptar la legitimitat del deute i realitzar-ne una auditoria ciutadana és clara i ens situa davant la tasca de desemmascarar de manera pública les mentides repetides d’un sistema que avança inexorablement cap al desastre.

Un cop identificat el problema, cal que siguem capaços de tractar-lo. Contra formes d’explotació com la deutecràcia neolliberal, no tenim altra opció que reivindicar la utilitat d’un marc jurídic democràtic. No ens serveix massa reafirmar-nos en l’evidència que tot està podrit. Reconstruir la utilitat ciutadana del dret és l’única opció que tenim per fer valer els interessos de la majoria. Aquesta qüestió va relacionada de manera directa amb fer possible les cada dia més minvades probabilitats de conservació del planeta i de l’espècie. No és fàcil ni immediat. A part d’un marc jurídic efectiu, calen pràctiques i arguments a favor del suport mutu.

El que és just i necessari

Segons Alba Rico, l’argumentari és el l’apartat més fluix de les esquerres d’avui. Si l’estat del benestar i les seves institucions són desmantellades per la contrareforma neolliberal és, entre d’altres factors, per manca d’idees a l’esfera pública sobre el que és just i necessari. Els arguments a favor de l’eficiència i eficàcia dels serveis públics, o sobre l’existència d’unes institucions compromeses amb els béns comuns requereixen d’una presa de posició, a escala local, sobre què és la democràcia i la justícia. És per això que és molt important l’amalgama propositiva de moviments socials constituents que es dona al voltant de processos com el multireferèndum. La capacitat d’articular respostes clares en termes de justícia social davant els múltiples reptes que tenim passa per afrontar la complexitat de manera oberta, posar-li nom i correlacionar àmbits d’acció. Només contemplant l’estreta interrelació entre política, cultura i economia, es pot donar valor a la democràcia participativa i la justícia social. Només superant la parcel·lació en àmbits d’acció, que acaba conduint a l’individualisme i la competitivitat, és possible pensar en formes de convivència més justes, pacífiques i cooperatives.

Reapropiació ciutadana

Malgrat la narrativa oficial descriu la política a les democràcies parlamentàries com un joc de majories, la realitat institucional de les postdemocràcies formals s’allunya molt d’aquesta idea. Un exemple inapel·lable de la fal·làcia representativa són les experiències recollides per les diferents entitats que han promogut aquesta consulta. Com tantes altres iniciatives, el multireferèndum neix de lluites anteriors que no han assolit plenament els seus objectius en termes d’institucionalització de polítiques públiques. En aquest sentit el multireferendum és conscient de la seva pròpia imperfecció des d’un principi i es defineix com un procés continuu, obert i transversal per a decidir i debatre sobre lluites que encara no han culminat.

Avui en dia, a casa nostra, potenciar la participació ciutadana va de la mà amb reclamar l’atenció sobre la fallida de la llei d’iniciatives legislatives populars, que gairebé cap dels partits amb representació al Parlament de Catalunya no ha sabut o volgut significar. Aquesta és una de les qüestions que aborda la primera convocatòria de multireferèndum, que planteja la importància de dotar-nos de mecanismes més efectius en el control democràtic de les institucions públiques. D’aquesta manera, es posen sobre la taula les imperfeccions monumentals del parlamentarisme i el sistema de partits en termes de democràcia participativa. Sortim a votar per una inciativa sabent que no serà reconeguda oficialment. Exercint la legitimitat que ens atorga l’acte democràtic per excel·lència, definim prioritats sobre què significa practicar el govern local, en les múltiples escales que configuren aquest poder.

Exercir la sobirania en un sentit local

Finalment, seguint a Alba-Rico, podem dir que, davant la revolucionària i constant innovació capitalista, un dels complexos que han tingut les esquerres ha estat definir-se en termes conservadors. Fer front a narratives destructores en constant procés de reinvenció sota els paràmetres immobilistes implica reivindicar la importància d’actuar amb un sentit conservador des dels moviments socials.

Que el multireferèndum tingui un dels seus epicentres en una assamblea pagesa com Som lo que sembrem, o que compti amb el suport de plataformes locals com Aturem la MAT (que va plantejar una pregunta local als territoris de la Selva, el Pla de l’Estany, el Gironès, l’Alt Empordà i el Baix Empordà) i Aturem el Fràcking, o que faci una pregunta sobre el control democràtic de l’energia a Catalunya -com va plantejar la Xarxa per la Sobirania Energètica- fa pensar en aquest sentit.

La lluita per una alimentació lliure de transgènics -que trenqui amb la demència de la indústria agroalimentària- és un dels camps d’acció política més determinants avui dia i té una relació directa amb la necessitat de tenir la mirada permanentment clavada als nostres orígens. En un futur immediat, la sobirania dels territoris en tots els sentits que fan referència a la supervivència ecològica cobrarà cada cop més importància. La lluita pel control democràtic de l’aigua, per exemple – a Lleida es va votar a favor del control públic de la gestió de l’aigua-, com passa també amb la batalla per una des-mercantilització de l’energia, són qüestions molt relacionades amb la necessitat de reconèixer-nos sense complexos com a sobiranes en la conservació d’aquells béns d’interès general que gaudim de manera col·lectiva i que són un indicador de la salut de la nostra vida plegades.

Una via d’esperança

Tenint en compte que, a Catalunya, el gen llibertari és dominant en el si dels moviments socials, la manera com s’ha plantejat aquesta consulta multi-factorial es pot caracteritzar com una proposta d’avantguarda per al perfeccionament dels mecanismes de presa de decisions democràtics. El més destacable -al marge de les qüestions que el multireferèndum posa sobre la taula a través de les preguntes sobre les quals gira aquesta primavera- és que suggereix una via d’esperança pel que fa als repertoris d’acció amb els que compten els moviments socials i la ciutadania organitzada per la transformació social al segle XXI. També no és descabellat afirmar que la metodologia que planteja el multirreferèndum ens dóna una pista clara d’en què consisteix la democràcia -si és que aquesta existeix-, en tant que procés de revolució permanent amb un respecte escrupolós per les arrels i amb l’ànim de fer escoltar i debatre la veu del carrer.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Quan la societat civil s’oposa a la innovació social

sopardeduro

instantània disponible a la xarxa

Article publicat al número 19 de la revista EINES 

La idea de que no n’hi ha prou amb canviar el sistema polític sinó que cal ser crítics amb tot allò que l’envolta és incontestable. La manca de jurisdicció del poder polític respecte a agrupacions d’interessos que no estan subjectes al veredicte de les urnes deixa fora de dubtes que el sistema pateix dèficits democràtics seriosos. Un cop superada la transició al post-franquisme aquesta qüestió potser no havia estat mai tan evident com ara.

Són moltes les ocasions en que el poder polític es mostra lligat de mans i peus davant interessos institucionalitzats a través d’organitzacions i individus de la societat civil que fan valer voluntats particulars, oposades a les clares demandes de millora en la provisió de drets socials bàsics que representen a la majoria. Davant d’això, la crisi política que vivim en l’actualitat posa de relleu la necessitat de canvis no només en els sistemes de representació i control de l’acció política, sinó que també destaca la importància de transformació social en termes d’apoderament cultural de la ciutadania i mecanismes per promoure la democràcia econòmica.

El repte és el d’una reconquesta ciutadana de la política. La política entesa com a eina per a la construcció de la vida en comú. Aquesta re-apropiació per part de la ciutadania del dret a decidir respecte a la vida en comú, entre d’altres coses, passa pel desplegament d’una ètica de la cura que entengui la innovació com un procés polièdric i crític que implica l’atenció a les ferides profundes de la nostra realitat compartida. Això vol dir entendre la innovació social, més enllà de com una moda empresarial, com l’amalgama de transformacions polítiques, econòmiques i culturals que fan possible l’emancipació ciutadana en forma d’unes relacions socials més justes, igualitàries i equitatives.1 Així podem afirmar que la innovació social, vista des d’una perspectiva transdisciplinar aplicada a les organitzacions ciutadanes, implica la consideració de la seva intel·ligència per adaptar-se i alhora ser agents coproductors del canvi polític, cultural i econòmic, dels nostres dies.

L’atenció a la desigualtat com a condició pel canvi

La definició d’innovació social que més fortuna està fent en sociologia política va més enllà d’un canvi en les relacions comunitàries o en la responsabilitat corporativa de les empreses i organitzacions. La innovació social entesa com a transformació o canvi social és possible quan es considera l’existència d’una interrelació directa entre les múltiples cares de la desigualtat d’oportunitats. De manera sintètica, la innovació social es pot caracteritzar com la consciència de la necessitat de fer front a l’increment de la desigualtat social d’una manera polièdrica tant en l’àmbit econòmic, com en el cultural i el polític. L’atenció a la desigualtat social, en les seves diferents dimensions, processos i dinàmiques d’exclusió, implica una presa de postura per part de les organitzacions ciutadanes respecte al problema del canvi o la transformació social. Digues de quina manera et planteges el tema de la desigualtat d’oportunitats i et diré quines perspectives de transformació social tens, seria una manera de parafrasejar aquesta idea amb una expressió pròpia del llenguatge col·loquial unida a dos conceptes clau per la política social com son la desigualtat i el canvi.

Des d’una perspectiva crítica compromesa amb la democràcia, atendre la desigualtat econòmica implica considerar noves formes de distribució de béns, serveis i recursos, que aprovisionin a aquelles persones i grups que se’n veuen privats malgrat tenir-ne necessitat i malgrat haver-hi ja mecanismes provisors que garanteixen, en teoria, aquesta provisió, com són l’acció de l’estat o el mercat. Així la innovació social des d’una perspectiva econòmica s’acostuma a relacionar amb la interacció del sector privat mercantil i la iniciativa pública garantista per a la satisfacció de necessitats no cobertes ni per l’un ni per l’altre. Des d’una perspectiva purament empresarial es fa referència a la innovació social de manera molt sovint genèrica com a invencions en la combinatòria d’agents públics i privats, normalment a través de partenariats, per promoure canvis en la forma de producció i distribució de serveis i recursos.

Però és evident que no n’hi ha prou amb això. La transformació, el canvi o la innovació social, no es produeixen sinó hi ha modificacions en les maneres de pensar, en els llenguatges que ens permeten entendre’ns i sobretot en l’autopercepció que tenim de nosaltres mateixes les persones que ens trobem en situació de desavantatge o carència, en les seves infinites manifestacions des de la manca de conciliació familiar a la manca de reconeixement identitari, per posar exemples. Potser podem dir que és per això que la innovació social també és referida dins dels manuals de les ciències empresarials com a canvis en les maneres de fer de les organitzacions fent referència a la modificació dels processos de treball però també a la transformació de les cultures organitzacionals cap a l’oferiment de solucions a aquestes mancances.

Si anem una mica més enllà, podem dir que sense apoderament de les persones o grups que es veuen en situació de mancança, això vol dir en situació o perill d’exclusió social, no hi ha transformació social. Considerant la necessitat d’un canvi cultural en les formes d’atenció a la desigualtat d’oportunitats, des d’una perspectiva democràtica, s’identifica en aquest sentit que la simple provisió de recursos als desafavorits és caritat i que cal més que això per promoure el canvi i la igualtat d’oportunitats. Més enllà de l’assistencialisme cal l’apoderament dels grups sotmesos a dinàmiques o processos d’exclusió per a que podem parlar d’innovació social en un sentit que comprengui la transformació o el canvi social. L’apoderament cultural implica l’alliberament de la gramàtica de la dominació i l’activació dels subjectes en tant que actors capaços de construir la pròpia vida, considerant la vida en comú, intervenint segons els propis desitjos i necessitats d’una manera activa en el si tant de la societat com de les organitzacions que estructuren la participació ciutadana en aquesta. Ja sigui fent referència a persones o a grups humans que comparteixen una identificació cultural minoritzada o no reconeguda políticament com si ens referim a una situació de desavantatge socioeconòmic, sense un canvi en les maneres de pensar-nos en relació als demés, en tant que subjectes capaços de fer girar les coses, no és possible la transformació social. Aquesta transformació passa necessàriament per un procés de reconeixement del propi poder que tenim en tant que actors socials amb una capacitat crítica i transformadora respecte la realitat social i aquest és un procés que es juga a l’arena cultural, en tant que depèn de la manera com definim la realitat, la comuniquem i ens situem davant de les seves possibles derivades.

Finalment, la transformació social i aquí volem argumentar que també la innovació social entesa en un sentit radicalment democràtic hauria d’implicar canvi en les relacions de poder. Aquesta és la part del procés que fa referència a l’acció política. Una part que la majoria d’aproximacions al tema de la innovació social des d’una perspectiva purament empresarial tendeix a obviar. La política entesa com la capacitat de discutir a l’àgora pública els mecanismes que fan possible i garanteixen la salut de la vida en comú. La política entesa també com el pensament compartit, i l’acció acordada que se’n deriva, sobre les maneres de tractar la desigualtat d’oportunitats i les relacions de poder i dominació entre subjectes i grups socials. Podem dir doncs, que la innovació social, si ens la mirem des d’una perspectiva crítica, no es pot definir com un procés complet sinó implica, a part de la dimensió econòmica o material i la dimensió cultural o expressiva, la institucionalització a través del poder polític o sigui a través de l’acció del poder executiu i legislatiu de polítiques públiques orientades a subvertir la desigualtat d’oportunitats i a facilitar el canvi social democràtic. L’acció política orientada a la naturalització de les desigualtats socials, a l’acceptació de les relacions de poder i dominació com a inevitables, serià allò contrari a la innovació social. Tot això ho diem parlant des d’una perspectiva que vol ser democràtica essent conscients que la noció d’innovació social pot ser utilitzada amb fins totalment oposats als que aquí s’expressen.

La lenta institucionalització de les dinàmiques d’innovació social

Moviments socials constituents com és l’amalgama de reivindicacions que emergeixen del moviment del 15-M, o l’Assemblea Nacional Catalana mateixa, posen els partits polítics davant d’una subtil contradicció discursiva. Durant els anys 1990 i la primera dècada del segle XXI la participació ciutadana ha estat problematitzada d’una manera que no concorda amb el que s’està veient en l’actualitat. S’havia fet referència de manera interessada a la manca d’interès de la població per les qüestions referents al govern del bé comú. Des de l’esclat de la bombolla financera sembla que el context de crisi política i d’emergència social que estem vivint ha deixat el tema de la participació ciutadana en segon pla.

Deixar-se conquistar per les propostes que emergeixen de la ciutadania activa o com a mínim considerar-les atentament és una qüestió clau pels partits polítics si volen seguir tenint una funció social compromesa en un futur immediat. Una cosa similar els passa als sindicats. Però la manera com els moviments socials, així com les estratègies socialment creatives representades per l’associacionisme democratitzador, influeixen l’agenda política (i sindical) és molt subtil i difícil de visualitzar de manera lineal. Que un moviment social produeix canvi institucional és una qüestió bastant difícil d’evidenciar de manera seqüencial. També en termes de legitimitat democràtica, des d’una perspectiva institucionalista i a vegades un xic interessada, es tendeix a ressaltar la manca de legitimitat electoral de les propostes dels moviments socials. Per contra el poder de la ciutadania activa per la transformació social democràtica, per poc representada que estigui en els comicis electorals, té una força gens menyspreable en termes de reconeixement ciutadà. La ciutadania activa per la transformació social i democràtica de les relacions socials té la virtut d’anticipar solucions possibles, viables i efectives, a problemes seriosos de la vida en comú.

Potser podríem dir que el canvi a l’esfera institucional és lent i sobretot, que allò que es construeix històricament com els drets de ciutadania és reversible i també pot ser desconstruït per mitjans polítics, econòmics i culturals. El 2007, abans de l’inici de la crisi financera, quan es preguntava per la incidència de la banca ètica als mateixos responsables d’aquests tipus d’iniciatives de foment de l’economia solidària, la resposta era ponderada. La banca ètica representava aleshores un sector tant petit de la realitat financera que simplement despertava tendresa a les burgesies industrials i financera. Ara, en un moment de crisi i recessió, les finances ètiques i l’economia social i solidària, malgrat que com a activitats econòmiques segueixen representant un pes molt simbòlic en el conjunt de l’activitat financera, són considerades per molta més gent que nos pas l’estrictament vinculada als moviments socials o militant en el si de l’economia cooperativa. Això a qui sorprèn en primer lloc és als seus propis promotors.

En la mesura que els partits polítics, els sindicats i les altres agrupacions d’interessos i estructures d’organització de la participació ciutadana, acceptin deixar-se impregnar per les propostes que emergeixen de la ciutadania organitzada per la transformació social podran recuperar el seu sentit per a la ciutadania en general en un futur immediat. Això en el cas dels partits i els sindicats per exemple, implica per suposat afrontar determinats debats sobre la seva naturalesa organitzativa que estan presents a l’esfera pública, com pot ser els efectes de la professionalització de la seva activitat o els mecanismes de finançament amb els que compten. També la necessitat d’establir mecanismes de control ciutadà pel que fa als beneficis i la utilitat de les pràctiques institucionals, o la idoneïtat de la renovació dels sistemes d’elecció, representació i avaluació dels càrrecs, són qüestions que en tant que organitzacions que articulen acció social, i en molts sentits es reclamen com a garants d’un sistema d’organització política democràtic, formen part de l’agenda que tenen sobre la taula, encara que en determinats casos procurin ocultar-ho.

La transformació social del paper de l’empresa

Entitats com el Cercle d’Economia o Foment del Treball representen, amb diferents graus d’intensitat i en distints àmbits d’actuació, els interessos de l’empresariat oligàrquic i autoritari. Precisament per això son institucions poderoses que estan disposades a refer el seu llenguatge per procurar una adaptació ni que sigui epidèrmica als signes dels nous temps. El model d’empresa que representen, en l’actualitat, submergits en un context de crisi que pot definir un canvi d’època, es mostra en molts sentits com a obsolet i mancat de credibilitat. Això fa que siguin entitats com aquestes les que promouen la difusió d’expressions relliscadisses o poc compromeses d’entrada com la noció d’innovació social. Que entitats que històricament s’han dedicat a representar els interessos de l’oligarquia hegemònica i conservadora estiguin disposades a pregonar als quatre vents la necessitat d’innovació social ens ha de fer reflexionar sobre el canvi que ja s’està produint a l’esfera de la producció, i per tant també a l’àmbit de l’empresa.

Com assenyalava Richard Sennett al ja clàssic La corrosión del carácter,2 la concepció del treball ha canviat radicalment. La fragmentació i flexibilitat de les condicions de vida i treball pròpies del capitalisme post-industrial té una traducció directa al món de l’empresa. L’empresariat que segons el relat hegemònic a l’època industrial era un entusiasta generador de llocs de treball és cada dia més escàs. L’autoocupació i l’emprenedoria s’està convertint en la sortida natural, o en l’únic recurs normal, per molts aturats de diverses categories, durada i formació. També la creació d’empreses cooperatives acapara sovint l’atenció del discurs empresarial sobre innovació social en un context de crisi com l’actual. La manera com les organitzacions de productors, i també en bona mesura els sindicats, s’adeqüin a aquesta nova situació de les formes de treball és clau.

A casa nostra ja fa temps que hi ha estudis que s’han encarregat d’estudiar la resiliència de l’economia cooperativa en contextos de crisi.3 Davant d’això, una altra bona pregunta és plantejar-se quines són les entitats que encarnaran a mig termini la representació pública i l’agrupació d’interessos de les petites empreses, o sigui de la gran majoria de la iniciativa empresarial. L’empresa unipersonal, a part de les empreses cooperatives, són potser els principals actors amb els que col·legis professionals i les associacions de productors tenen el repte de coordinar-se, cooperant amb l’administració pública, els partits i els sindicats.

D’altra banda, hi ha el problema de la relació del mercat financer amb allò que els mitjans anomenen de manera lleugera com l’economia real. De la crisi financera iniciada el 2008 se’n desprèn una manca de finançament provinent de la banca especulativa tradicional per a les petites i mitjanes empreses. La funció social de la banca es posa en entredit no només amb la socialització de les pèrdues causades per l’especulació privada sinó també per la manca de retorn al circuit del crèdit a les empreses del rescat financer promogut amb diners públics. L’esfondrament del model de caixes d’estalvi i la seva teòrica funció social es produeix alhora que es destapa l’acusació a càrrecs públics de presumptes trames de connivència amb el poder financer. Per contra a un altre nivell, potser més proper al que s’anomena de manera eufemística com a economia real, reapareixen formes de relació financera amb clars criteris de rentabilitat i responsabilitat social. És la funció social de la banca que fins fa relativament poc s’atribuïa teòricament a les caixes d’estalvi. Les cooperatives de crèdit amb criteris de funcionament ètics son formes de relació financera que no s’han vist escapçades per la crisi ans al contrari. Tampoc seria apropiat dir que són noves perquè moltes són hereves del mutualisme obrerista del segle XIX. La banca ètica i les entitats que promouen l’economia social i solidària poden ser caracteritzades com a innovacions socials que venen de molt endarrere i tenen números per marcar tendència en un futur proper perquè saben operar en xarxa. La innovació social doncs, pot ser també una manera de fer referència a una nova combinació d’elements preexistents.

La represa política de l’associacionisme transformador

Com assenyala Josep Fontana4 cal tenir en ment que ens trobem en un context d’ofensiva neoliberal, de contrarreforma conservadora amb l’objectiu premeditat del desmantellament de les polítiques de benestar. Allò que semblava assolit per la lluita de generacions està essent desmantellat sense contemplacions. Hi ha un moviment estratègic per part de la societat civil organitzada contra la transformació de les relacions de poder que es pot identificar sobretot a partir de la crisi financera iniciada el 2008 i s’explicita amb la financiarització del deute públic conseqüent, però que té unes arrels històriques vinculades al sorgiment del neoliberalisme com a ideologia política que ha anat guanyant terreny des dels anys 1980.

Durant aquest temps, l’estat del benestar, amb les limitacions pròpies de la socialdemocràcia de mercat, ha tendit a l’enaltiment d’unes formes d’organització de l’acció social amb una identitat pública el més despolititzada possible, com són les organitzacions no governamentals i el sovint eufemístic i difícil de limitar tercer sector o sector social. La majoria de les entitats que s’ocupen de la lluita contra la pobresa i les diferents dinàmiques d’exclusió social s’han desenvolupat sobretot des de meitat de la dècada de 1990, desenvolupant-se amb les dificultats derivades de l’enaltiment de la gestió privada i el no formar part del sector públic malgrat dependre’n de manera directa alhora de finançar-se. En tant que entitats ocupades de la gestió i aplicació de les polítiques socials de benestar s’han preocupat per mantenir certa neutralitat respecte les postures ideològiques dels partits polítics, de cara a garantir certa estabilitat pel que fa a les perspectives de subvenció i concertació a través de les quals funcionaven. Mentre l’estat ha pogut garantir certa provisió financera de les polítiques de benestar, la despolitització del tercer sector s’ha portat sense masses problemes. No feia falta pressionar als representants públics, perquè aquests, fossin d’una banda o de l’altra, assumien el paper d’aquestes entitats en la gestió del conflicte social.

La dificultat sorgeix per aquestes entitats en el moment que es talla l’aixeta del finançament públic. El primer que es troba el tercer sector davant la pèrdua de la capacitat provisora de les polítiques públiques, ja sigui a través de concerts com de subvencions, però també a través de la venta de serveis al sector públic, és l’imperatiu d’haver de generar recursos propis. Moltes de les entitats del tercer sector amb una mirada superficial podem concloure ràpidament que abans que res són de caràcter privat. L’implícit que hi ha en això és que per tant ja s’ho faran, no són cosa de l’administració pública. Per contra si n’analitzem els mecanismes de supervivència, el funcionament i l’organització, podem afirmar que són entitats d’interès públic que depenen de manera directa del compromís social i polític amb la defensa del bé comú.

Per tant, de la mateixa manera que potser no és apropiat demanar al tercer sector que s’autoabasteixi com si fos un sector format per entitats privades amb ànim de lucre, potser cal considerar la necessitat que tenen aquestes entitats de comprometre’s amb la defensa d’una determinada postura de l’estat respecte la regulació del mercat. Des de postures ideològicament condicionades per la preeminència del mercat com a mecanisme de regulació universal se’ls ha demanat alegrement que generin ingressos per fer front a la caiguda de la inversió pública en polítiques de benestar. Moltes d’elles en són incapaces per la seva pròpia naturalesa d’entitats orientades al tractament i la transformació de les dinàmiques d’exclusió social. Fins i tot les entitats que no depenen de finançament públic a fons perdut l’estereotip neoliberal del que és una subvenció sinó que funcionen a través dels recursos propis que generen a través de la venta de serveis, depenen directament de la capacitat de les administracions públiques per contractar i pagar aquests serveis i recursos. La manera com aquestes entitats siguin capaces de plantejar la seva acció més enllà de l’assistencialisme social a les víctimes de la desigualtat d’oportunitats i la desregulació del mercat, cap a l’organització d’un apoderament culturalment crític amb la responsabilitat pública pel que fa tant a l’aplicació de polítiques de benestar com a la regulació del mercat, també serà clau en un futur immediat.

A mode d’epíleg

Caldria discutir al voltant de quins indicadors ens permetrien dir si el triangle entre el RACC, «la Caixa» i el Barça, amb el Corte Inglés a dins, que Joan Subirats i Jordi Borja identificaven a principis de 2007 al número 100 de la revista La veu del carrer5 com l’estructura de poder més influent a la ciutat de Barcelona, segueix donant-nos les coordenades en les que es defineixen els consensos hegemònics imposats de dalt cap a baix a casa nostra. El que sí que és clar és que les forces conservadores en el si de la societat civil actuen en xarxa de manera dinàmica i coordinada i estan al dia de les tècniques de comunicació més efectives i les fórmules de moda dins la narrativa política de cada moment. Possiblement, es podria discutir si aquesta elit dominant es pot representar com un triangle o una piràmide amb els vèrtexs que dèiem, o es tracta més aviat d’una esfera que protegeix unes quatre-centes persones que, com diria Fèlix Millet, sempre són les mateixes.

Els poderosos són els primers en identificar que les diferents dimensions de l’acció social (política, econòmica i cultural) es manifesten imbricades les unes amb les altres. Són els primers a identificar-ho i ho posen en pràctica en les seves formes d’organització. Com molt bé assenyalen l’Ivan Miró i el David Fernàndez,6 venim d’una època en que per a la majoria de la ciutadania l’acció social estava fragmentada en àmbits d’acció molt diferenciats. La política la feien els polítics, l’activitat econòmica era cosa de lloables esperits emprenedors, i la cultura, un subproducte d’actors, músics, publicistes i demés creatius de l’entreteniment. En l’actual crisi, però, s’està fent difícil dissimular que l’activitat econòmica, i en especial el poder financer representat per una elit molt minoritària amb un poder desmesurat, té una influència política descontrolada. El mateix passa amb la interrelació dels altres àmbits.

Com dèiem, la innovació social, entesa més enllà del discurs de l’externalització de les polítiques de benestar a l’àmbit privat, o el maquillatge de la responsabilitat social corporativa a nivell empresarial, pot implicar la consideració multidimensional dels processos de transformació social considerant el vincle entre polítiques públiques, sistemes de redistribució econòmica i llenguatges culturals crítics. Podem concloure doncs, que en la mesura que les organitzacions socials siguin capaces de ressituar-se davant d’aquest fet i buscar la complementarietat entre les diferents àrees en les que es dirimeixen els processos de transformació social seran capaces de redescobrir-se com a vigents en el nou mapa de l’acció social del segle XXI.

MÉS INFORMACIÓ

ANDREU, Marc i NAYA, Andrés. «El desigual triangle del poder econòmic, polític i ciutadà». La veu del Carrer, gener-febrer 2007, número 100.

FONTANA, Josep. «Mas allà de la crisis». Rebelión,8 de febrer de 2012.

MOULAERT, Frank, MACCALLUM, Diana, MEHMOOD, Abid i HAMDOUCH, Abdel Illah. Social innovation: Collective action, Social learning and Transdisciplinary research. Cheltenham: Edward Elgar Publishing, 2013.

MIRÓ, Ivan i FERNÀNDEZ, David. «Els tres esgotaments del règim (o la necessitat d’institucions del comú)» [en línia]. Àmbits de Política i Societat, 16 de setembre de 2013. Disponible a <http://ambitscolpis.com&gt;.

SENNETT, Richard. La corrosión del caràcter. Las consecuencias personales del trabajo en el nuevo capitalismo. Barcelona: Anagrama, 2000.

VIDAL, Isabel. El tercer sector i l’economia social a Barcelona. Barcelona: Consell Econòmic i Social de Barcelona, 2002.

 

Publicat dins de General | 1 comentari

L’amazic que portem dins.

Article publicat a Núvol el 6/11/2013.

coberta_sarri-328x463

Per resumir en un sol tuit més de set-centes pàgines amb unes mil tres-centes notes al peu potser piularíem que Som com moros dins la boira? és un aprofundiment enciclopèdic al tema de l’alteritat. En un segon breu textejariem que això s’assoleix partint d’una aproximació a la llengua i cultura dels pobles nòmades del nord de l’Àfrica: l’amazic.

Un clàssic de la literatura basca.

La veu de Joseba Sarrionandia (Iurreta, 1958) ha esdevingut una de les més importants de la cultura basca contemporània. La seva condició de persona que no se sap on para, de qui se’n reben notícies de tant en tant a través dels seus escrits el fan encarnar -conflicte polític inclòs- l’ideal d’un escriptor genial. Molts en vam sentir a parlar per primer cop gràcies a una cançó de Kortatu que relatava com, amagat dins d’un altaveu, el 1985 va aconseguir fugir de la presó on era reclòs acusat de pertinença a ETA.

Des de la clandestinitat s’ha guanyat a pols l’estima dels euskalduns, com a assagista, filòleg, traductor, autor de contes i relats breus, però sobretot com a poeta. Diferents generacions de músics es segueixen nodrint dels seus poemes. També els seus contes són vitals per entendre la literatura d’avantguarda basca. Amb Aresti, Laboa, Atxaga o Ordorika, ha estat clau en la renovació i el cultiu literari de l’èuscar. La seva veu però és encara silenciada en molts sentits. L’octubre de 2011 quan Som com moros dins la boira? va rebre el Premi Euskadi d’Assaig va ser necessari un informe de l’Audiència Nacional afirmant que l’autor no tenia causes pendents per a que la família pogués recollir la recompensa econòmica que acompanyava el guardó. Enguany Pol·len Edicions n’ha editat la versió catalana amb una esplèndida traducció d’Ainara Munt.

La llengua com a tresor

Amb un ritme trepidant la narració històrica de Som com moros dins la boira? desgrana les peripècies d’un avantpassat de l’autor: Pedro Hilario Sarrionandia, filòleg franciscà que a finals del segle XIX va tenir un paper clau en la divulgació de l’amazic. A través de les aventures d’aquest espigolador de la parla rifenya, el Sarrionandia del XXI destaca el paper de l’idioma en la construcció no només del pensament sinó de la realitat que ens envolta. La llengua és reivindicada com un tresor que explica la identitat: allò que som dins de la boira i la possibilitat d’entendre’ns col·lectivament malgrat la seva espessor.

Prosa d’allò més subtil.

Però el llibre va molt més enllà. La meticulosa denúncia del colonialisme espanyol al nord de l’Àfrica des de mitjans del segle XIX posa al descobert una concepció de la política miserable i decadent. Entendre la política com si les relacions de dominació fossin fenòmens inevitables no porta enlloc. Tot el contrari. Hi ha una altra manera possible d’entendre la política i aquesta es basa en unes regles del joc sense trampes. I aquí és on el llibre esdevé un assaig poderós que planteja propostes. Les relacions de poder i dominació han de ser tractades a través de la política: no poden ser obviades per l’acció d’aquesta. No serveix de res donar cap text per fet. Ni la constitució ni el codi de circulació. L’àgora política ha de ser una plaça on s’hi pugui parlar de tot. No pot ser un lloc on no hi ha espai per exposar res de nou.

Sarrionandia valora el discurs proper i alhora es preocupa per revoltar-nos la curiositat relacionant àrees de coneixement sovint aïllades. Una de les màgies més embolcallant del llibre és la naturalitat amb què ha estat escrit. Una prosa que com la boira, bressola sense fer fressa, combinant a parts iguals llenguatge planer i documentació erudita. La mescla promou una consciència crítica de la complexitat que invita a l’acció i el pensament compartit. Som com moros dins la boira? és un llibre-pregunta que posa al descobert formes de dominació d’allò més subtils.

Joseba Sarrionandia, Som com moros dins la boira? Traducció d’Ainara Munt. Pol·len Edicions, Barcelona, 2013.

Publicat dins de pensament crític | Deixa un comentari

Una universitat de codi obert

La universitat la tenim segrestada per la idea de que hauria de funcionar com una empresa privada que generi beneficis comercials. Això s’exposava fa uns dies en una semblança de Saskia Sassen (recent premi Príncep d’Astúries de Ciències Socials) on es feia l’analogia entre els fraudulents sistemes de ràting de les empreses financeres i la mesura d’impacte de les publicacions científiques que són la mare dels ous en l’avaluació dels resultats dels treballadors del coneixement en el sector públic. Darrera d’això hi ha la idea, que no per repetida deixa de ser falsa, de que la competitivitat és el primer principi d’innovació. Malgrat que el coneixement és una empresa cooperativa, la voluntat de privatitzar-lo ha generat un entorn pervers que apunta ben bé al contrari. Mitjançant complexos sistemes de mesura s’ha buscat crear rànquings d’investigadors i docents que garanteixin una espècie de justícia social basada en la meritocràcia en el si d’unes institucions de tradició medieval, com són les universitats, on els gremis i les relacions de poder i sobretot el vassallatge tenen una importància indiscutible com a formes ancestrals de transmissió. Acceptant-ho com una qüestió a minimitzar, s’han generat sistemes de control orientats a desmentir la importància de l’amiguisme com a mecanisme de selecció. Teòricament, a la universitat pública postmoderna no importa de quina classe provens, o si ets amic d’alguna persona catedràtica, sinó la capacitat que tens per publicar en revistes especialitzades. Això s’ha recolzat en una espècie de màxima que venia a dir que si anaves fent tindries recompensa. Un axioma que s’ha vist desmentit per les circumstàncies. Tenim una generació altament qualificada que no té lloc ni expectatives d’esdevenir el relleu generacional necessari a les universitats públiques i que contrasta de manera dramàtica amb una generació de treballadors amb plaça, obsessionats per els sistemes de mesura de l’excel·lència. Una jove investigadora és possible que es trobi en l’actualitat amb col·legues d’edats similars que li diuen “jo vaig entrar just abans que es tanquessin les portes”. A continuació és molt probable que rebi una clatellada d’ànims.

Que els sistemes de mesura de l’excel·lència són imperfectes potser ho hem d’acceptar, recordant que malgrat tot uns tals elements són necessaris i que poden fins i tot, en cert sentit, estimular la perícia investigadora. Però també hem d’assenyalar les febleses d’aquest sistema amb certa voluntat de millora, procurant adequar-lo a una realitat un xic més complexa. Una cosa en la que segur s’haurien de millorar aquests sistemes és en la mesura de les activitats de transferència del coneixement, com exposa el cas de Saskia Sassen, una professora de prestigi indiscutible que dignifica l’exercici construint el reconeixement del seu treball més enllà de la universitat i les seves rigideses. La norma per ara apunta a una altra banda. La qüestió és que en l’actualitat una jove investigadora abans que res és encoratjada a publicar en revistes indexades, que potser passen per un control sever de qualitat però que tenen com a contrapartida un handicap brutal i és que les llegeix molt poca gent. Així es crea una dualitat molt forta entre el que s’escriu perquè et llegeixin els experts i el que s’escriu perquè et llegeixi la resta de mortals. Podeu suposar quina cosa es premia més.

La ciència, i el coneixement en general, però, no només interessa o serveix als científics. En la mesura que no ho sapiguem valorar estem perduts. Cal dotar de sentit dins de la universitat allò que es fa per promoure el coneixement com un joc d’equip, sobretot més enllà de la institució com a tal. Si seguim considerant la transferència de coneixement com una anècdota ens estem condemnant al fracàs com a societat. I no hem entrat, per ara, en la discussió de la mesura de les habilitats i pràctiques pedagògiques del personal. Cal afrontar que a les universitats d’avui en dia s’hi treballa amb uns índexs d’estress del tot malsans per culpa d’una epidèmia de curriculitis que no només posa en joc el benestar mental d’uns i d’altres, sinó que també posa en entredit la nostra salut democràtica. Si seguim per aquesta línia on la meritocràcia s’identifica amb l’individualisme anem de cap a l’anorreament de la universitat com a institució pública. La universitat, com explica molt bé la Marina Garcés en un article al digital Nativa, respon al desig de facilitar l’accés obert i universal a un bé comú com és el coneixement. El coneixement científic, que si t’hi pares a pensar no es diferencia gaire del coneixement de cada dia, el de la vida quotidiana, el que tots maldem per no deixar d’aprendre i que es basa abans que res en el principi d’assaig i error. Potser aquí està la clau per defensar el caràcter públic i universal de la universitat, en tant que espai de llibertat i experimentació pel canvi, vital per a les nostres precàries societats en transició. Potser cal que canviem de tàctica i, pensant sobretot en el que passa al voltant de la universitat, vist que per dins està tan i tan corcada, siguem capaços de distanciar-nos-en i construir quelcom de nou. 

ubcopyright_logosol

Publicat dins de pensament crític, universitat | Deixa un comentari

Si parles de terra d’oportunitats no et descuidis els cereals.

som-lo-que-sembrem 

Ningú li pot negar a Guissona haver produït una de les sensibilitats musicals més interessants dels últims temps. Però d’aquí a que TV3 ens projecti l’empresa de Guissona com a model d’èxit hi ha algunes preguntes, o objeccions, que em sembla interessant escriure.

Un “Sense ficció” amb molta ficció s’apropa a un poble on la taxa d’atur és irrisòria, on la felicitat dels immigrants és envejable, en el país on teòricament res funciona i tot està en stand by. Hi ha un oasi, que algú molt despistat pot pensar que deu ser el català, però no. Ah, això sí, diuen que a Guissona no hi ha xenofòbia i que han doblat la població amb gent de fora, just quan semblava que ningú volia la gràcia de treballar a un escorxador.

Música de la bona com a indicador d’innovació, no només econòmica, sinó també social. Et despistes i et citen d’esquitllada una cooperativa que de cop es converteix en empresa, i no saps ben bé perquè tot hi va tan bé fins que t’ensenyen un home ja gran, com l’artífex de tot. Va ser ell qui va tenir el valor d’organitzar una petita colònia industrial en aquest poble de la Segarra. Algú que va tenir la pensada d’innovar en els processos de la gestió d’una activitat productiva, en mode old school, tipus càrnica industrial. Això, els de la tele t’ho expliquen mentre de cop es confón cooperativa amb empresa i no acabes de saber què hi pinta el camp de golf en el reportatge.

Llavors, en el cas que tinguis una història familiar i territorial similar de comarca deprimida, o barri degradat també val. On una vegada hi van haver economats i es parlava de cooperativa, però també d’amos que tenien fama de ben parits perquè eren bons constructors d’illes urbanes autosuficients. Et dius: “aquí hi ha marro”. Aquests amos potser molt bé, però en alguns sentits també tenen fama de tot el contrari i, quan es parla d’utopies, de bons llocs que reben amb alleujament notícies d’una altra banda, no sempre queda clar si és que la cosa vé de baix o de dalt. Pot ser de les dues maneres. Hi ha històries de tots colors. Avui però el tema d’innovar de manera cooperativa i amb una perspectiva social és un altre. Té més a veure amb fer-ho des de baix i sobretot amb crear una xarxa de bons llocs, no que n’hi hagi un de gros sinó molts de petits, i interconnectats de manera dinàmica, reconeixent-se mútuament.

En fi, que vist el documental sembla que toca dir: “atenció, aquí diuen cooperativisme però potser cooperativisme és una altra cosa”. Potser és una cosa més realista i pragmàtica encara. Una cosa que vé de lluny i va més enllà. Una idea que té a veure amb la preocupació per la sobirania alimentària, l’economia solidària i la participació política, malgrat molesti a molts tot això. El cooperativisme potser també té a veure amb l’equilibri ecològic entre animals i territoris.  Per posar només alguns exemples.  I això,  si t’hi pares a pensar,  són aspectes que deixen en ridícul tenir un exèrcit que funciona i on treballa tot déu amb nòmina (fins i tot els opinòlegs i els muntadors de vídeo).

A part d’aquesta observació sobre el valor socialment transformador del cooperativisme, potser el punt més important que volia subratllar és que estàs mirant el documental aquest, i notes allò de que no saps ben bé què passa amb la carn, i per tant amb l’alimentació en general, i potser també amb l’aigua, i l’ús d’aquesta en l’activitat industrial, però que sembla bastant clar que aquí hi ve una guerra de demà que s’està acarnissant ja ara i que n’hi ha que prenen lloc. Penses: “ostres!, si n’hi ha que amb documentals així simplement es queden més tranquils, una mica ingenus si que som potser alguns, i una mica de fato aquí n’hi ha segur”. S’està movent de manera soterrada alguna cosa i no són arrels vegetals precisament. Hi pintava poc, o molt poc, o no gens, el sector primari en el miracle aquest que es relatava al docu en qüestió. En el bon lloc de Guissona, pel que explicaven al publireportatge en qüestió, els pagesos conreen pinso per alimentar els animals que s’han de matar.

Un cas d’èxit, ho seria per a mi, si a part de la taxa aquesta d’atur tan estratosfèricament baixa no em sortís l’amo, ex-alcalde del poble-empresa dient que a la Segarra les activitats de futur són càrnies i ja està, i que no hi ha més, que no hi busquem tres peus al gat. Dient que el temps, metereològic, va i vé, que és massa variable per conrear, i que per això els pagesos millor que es dediquin al bestiar només. I a callar i tots contents. Ni un biòleg, ni una veu crítica de Som lo que sembrem, ni una entitat i/o plataforma anàloga, per dir “ei, això no és veritat”. És aleshores quan es troba a faltar alguna persona al costat de la pastanaga del 4 % d’atur municipal donant la vara, dient “no, aquí, com a tot arreu, amb una cosa intensiva així tampoc estem fent res de nou”.

L’altra objecció, més personal, és que ma mare és clienta de la cooperativa-empresa-poble-negoci-del-que-se’n-beneficia-un-que-juga-a-golf. Fa un any i escaig, quan els de Bon Àrea encara no havien arribat amb botiga a Sarrià ma mare agafava els ferrocarrils amb un carret de la compra per anar fins a la botiga de Gràcia, d’on treia la carn contenta a un preu millor que el del barri, i encara gràcies, perquè estem de retallades. Tal com ho diuen als tele-diaris, una sèrie de xocs terrorífics. Per una banda, l’economia domèstica, particular, privada, i per l’altra, aquesta empresa-poble, suposada experiència innovadora, que sembla que se’n beneficia. Trist que nosaltres haguem d’aplaudir com a clients, pobres i precaris que no tenim una història d’èxit al nostre voltant. Això em sembla fotut. Si pensem que el model cooperatiu és el que ens permetrà innovar en un context com el que estem, d’acord, però cal que anem més enllà. No n’hi ha prou amb una organització social justa dels processos productius, sinó que cal també que els productes d’aquests processos siguin justos.

Faltaria dir, doncs, que l’univers aquest del crear llocs de treball és més complex que tenir un poble com Guissona, que funciona perfecte com a empresa talladora de carn. Segur que hi ha moltes raons allà mateix per dir que les coses es poden organitzar d’una altra forma. Per exemple se’m acut la música, i penso en El Petit de Ca l’Eril el qual ens prepara de manera artesanal l’aliment de l’ànima a molts.

(link a un documental, precisament també a Can TV3 -Oh institucions públiques complexes i jerarquitzades!- que segurament contradiu la idea cooperativa que es va projectar ahir en prime time al canal generalista…)

Publicat dins de cooperativisme, ficció al sense ficció, pensament crític | Deixa un comentari

Pacífica, democràtica i radical.

IMG_2425

Ahir vaig anar a sentir la Teresa Forcades, que actuava acompanyada de molta gent interessant. Em va agradar molt la manera com va gestionar la paraula en el seu parlament ressaltant quatre punts. És la síntesi d’un que no es va poder quedar a l’assemblea. L’ambient era concentrat. N’està passant una de grossa. La plaça Gaudí de Vic, que apareix d’esquitllada a la foto, amb una estelada roja de mida extra llarga, té un punt de plaça de classe treballadora que no té la plaça del mercat, o més ben dit, la plaça Major. Potser és agosarat dir que la plaça Major no és una plaça de classe treballadora, perquè per definició les places són de la ciutadania, i aquesta molt sovint la confonem amb la classe treballadora, però qui lluita i actua i malda pels drets de ciutadania és sempre una espècie complexa. Les persones lluitadores que fan convertir les places en àgores gregues o consells de tribu. Aquestes persones molt invisibles sovint son persones que prenen consciència que tenen molt a perdre. Persones que intueixen, de manera sensible i clara, que el comú és la plaça més eficient de guanyar. La més eficient i la més eficaç.

El primer punt que va ressaltar la monja benedictina que més ben posats els té de l’actualitat mediàtica és que hem de ser capaços de recuperar la subjectivitat política. Això vol dir creure’ns que podem. Que podem en tant que col·lectiu, en tant que unitat popular que és capaç de fer avançar la història, de canviar les regles de joc. Això és el primer dels punts bàsics de qualsevol manual d’auto-ajuda contemporani. Tu pots, si vols. Nosaltres podem, si volem, canviar la manera de fer política. Entendre la seva naturalesa de procés i participativa. Objectivar-nos en la responsabilitat i alhora el plaer de dedicar temps i esforç al bé comú.

La segona idea que va recalcar la Teresa Forcades per organitzar el seu parlament era la idea que tenim pressa però no pensem pas precipitar-nos. Els indicadors d’urgència social creixen de manera alarmant, la situació és desesperada en molts sentits, si volem ser reconeguts com a poble, en tant que persones que es preocupen per la resta de les persones, ens hi hem d’arremangar amb urgència. Però això no vol dir que hem de redactar de pressa i corrents. Cal fer-ho pas a pas sense perdre la marxa. Molt ben dit penso.

Després va venir la idea de la diversitat. Cadascú té la seva tradició, la seva narrativa d’entendre i practicar les coses. No hi ha manera de sobreviure en la uniformització. Som diversos i tenim diferents fes babèliques que ens fan explicar-nos amb gestos subtils. Entre nosaltres no volem imposar-nos maneres de creure, simplement aprendre en comunitat a respectar-nos la doctrina respectiva. Això és viure en tranquil·litat, i pau, entenent la unicitat com un ser plural i divers, i per tant el dret a la independència.

Finalment la cosa va acabar amb que la revolució la faríem i la tornaríem a fer. Aquest va ser el tuit. Cal entendre la democràcia com a plaça en construcció. No canviarem a uns per posar-ne uns altres, deia la Teresa Forcades. No hi ha altra constitució possible a la ciutat plaça.

Publicat dins de comunicació política | 3 comentaris

De la renda mínima a la renda bàsica*

dinerogratis

Aquests dies el Parlament de Catalunya ha acceptat a tràmit la ILP de la Renda Garantida Ciutadana. Primer cal recollir les firmes. Després tocarà que els diputats que voten al Parlament es vegin obligats a fer cas. Si n’aconseguim una llei l’haurem de defensar-la amb ungles i dents. Això vol dir sobretot amb arguments. Potser costarà encara algunes generacions però ho aconseguirem. Guanyarem. No en tenim cap dubte. I cal dir també que més tard o d’hora, potser seran els que vinguin després de nosaltres, haurem d’avançar cap a una renda bàsica de ciutadania universal i incondicional.

És una llàstima que parlar de renda bàsica aquí Catalunya avui dia sigui fer volar coloms. No fer-ho però, seria pitjor. Seria claudicar al run-run que planteja que és una quimera parlar d’una proposta que nombrosos acadèmics de prestigi han demostrat que no només és plausible sinó que a més a més tindria un efecte revitalitzant i innovador. Molt aviat serà una proposta reconeguda com a necessària.

Malgrat faci llàstima, per molts, la renda bàsica és una bouttade. Això és així sobretot entre els opinadors de guàrdia a sou dels poders fàctics. Aquells que legitimen que en aquest país la transferència de rendes ara mateix vagi de baix a dalt enlloc d’anar de dalt a baix. Parlem d’un sector  d’opinió que promou institucionalment la idea que aquells que cobren la renda mínima s’aprofiten de l’estat del benestar. Vivim en un lloc on es criminalitza la pobresa acusant als que treballen en l’economia submergida com a culpables de l’agreujament de la crisi. Una crisi que és una estafa que serveix per justificar el desmembrament del que s’ha construït en base a generacions senceres de persones lluitadores i treballadores que han dignificat la idea d’allò públic reclamant la fiscalització de l’explotació. La Renda Garantida Ciutadana apunta a una forma de reconeixement efectiu dels drets de ciutadania que aquestes generacions han lluitat perquè fossin reconeguts. Aquells drets que ara per ara, aquí on som, estan sent sistemàtica i premeditadament denigrats. Ens trobem en un indret de món on els mitjans de comunicació no parlen de forquilla salarial i malgrat s’especula sobre sous mínims i la possibilitat de volatilitzar-los amb minijobs, ningú qüestiona l’existència de retribucions indecents a directius i persones ben situades que no han fet res més que néixer i exercir de sicaris al costat dels que manen.

En base a la memòria dels nostres avantpassats que van lluitar per promoure allò públic, allò comú, ens atrevim a dir que la renda bàsica universal és un mecanisme que podria resoldre moltes problemàtiques, no només socials sinó que també laborals. Una de les raons que posa el mainstream neoliberal per negar la possibilitat d’una renda bàsica de ciutadania universal i incondicional és l’efecte desincentivador que podria tenir en la gent que es troba a l’atur. És una idea perversa. El treball dignifica i això ho sap tothom. Qui no ho contempla té feina a trobar un psicòleg que l’aguanti. És bastant evident que una renda bàsica no només dignificaria el treball de baixa qualificació sinó que promouria la creativitat i la sacrosanta innovació empresarial.

En un context on el treball és un bé escàs, malgrat no ho diguin els telenotícies encara, cada dia és més clar que cal repartir-lo millor. La solució a l’atur estructural en escalada permanent passa per una redistribució global i equitativa del treball. Perquè això sigui possible calen unes administracions públiques fortes, responsables, conscients i desacomplexades. Al marge que TV3 ens recordi que el petit frau fiscal el fan els autònoms que cobren en negre, cal subratllar que al voltant d’un 70% del frau fiscal el produeixen els de dalt. Els grans bancs com el Santander i el BBVA. Les grans empreses com Google, Amazon i Samsung. Les grans fortunes que tributen un percentatge irrisori dels seus ingressos gràcies a l’escandalós mecanisme d’evasió d’impostos que son les SICAVS. Per tenir una renda bàsica de ciutadania, universal i incondicionada, que fomenti la creativitat i garanteixi el compliment de tots els drets humans, cal també una nova cultura de la pau. Tallar amb despeses inadequades com la militar. Deixar caure els bancs, jutjar els culpables i promoure l’economia solidària. Cal defensar que les coses podrien funcionar d’una altra manera. Ens sobren els motius i tenim els arguments. 

*Aquesta reflexió ha estat feta en motiu de la celebració del dia internacional del Treball Social a rel de la conferència duta a terme a la Universitat de Vic per part de l’Arcadi Oliveres, professor d’economia aplicada, i la Mercè Ginesta, coordinadora de la Comissió de Serveis Socials Bàsics del Col·legi de Treball Social.  

Publicat dins de innovació social, renda bàsica | Deixa un comentari